Tornen les Jornades Europees del Patrimoni, una proposta iniciada pel Consell d’Europa i la Comissió Europea que a Catalunya se celebra des del 1991. Més enllà de les promocions tòpiques (visites gratuïtes, tallers…) hi ha sempre la feina voluntariosa de monuments, museus, entitats, municipis conscients del seu patrimoni i comunicadors sensibles. El primer repte de les JEP és, encara, el de descobrir i reforçar l’abast social del patrimoni cultural, entendre’l com una responsabilitat compartida també pels que no s’hi senten interpel·lats.
Un altre repte és la connexió. El tema d’aquesta edició, que coincideix amb el 70è aniversari de la Convenció Cultural Europea vol subratllar les xarxes i itineraris que el patrimoni ens ofereix. Els béns patrimonials són una manera de connectar-nos amb el coneixement, amb les comunitats humanes i amb l’expressió i la bellesa de cada temps. Intercanvis, rutes, influències, contactes, idees expressades en tot allò que hom vol conservar per als que vindran.
El tema d’aquest any ens pot ensenyar dues cares de la moneda. Una, l’objectiu turístic. Estem sofrint la idea primària (a alguns l’única que se’ls acut) que el turisme és la solució del patrimoni. Qualsevol especialista en una cosa o en l’altra sap que el binomi no és automàtic i funciona amb moltes altres condicions que sovint no es valoren. Molts estudis recents es mostren frontalment contraris a aquesta dependència recíproca entre turisme i patrimoni, que a la llarga no afavoreix cap mena de progrés real de la ciutadania.
Les jornades han d’anar més enllà: reconèixer en el patrimoni una continuïtat que esdevé identitat, amb una història i un present viu que ens connecta amb la resta del món en el temps i en l’espai. Com passa amb la llengua: és la nostra manera d’entendre el món i comunicar-nos, i no és una curiositat per tancar en una vitrina o en uns llibres per a erudits.
No podem tractar els llocs del patrimoni, tant del cultural com del natural, amb una explotació grollera dels recursos. Ni veure’l com es miraven les gàbies del zoo, o els circs de monstres, o els foscos gabinets de col·leccionista. El repte és, a partir d’aquesta identitat redescoberta, –que cal protegir i conservar–, poder trobar el nostre lloc en l’itinerari que ens fa humans, amb els nostres drets, els nostres deures i tot allò que volem deixar com a heretatge.
