“Ja havíem enterrat el mes d’agost i ningú no deia res de marxar. Els dies passaven ara l’un, ara l’altre, i el setembre va fer cap, dolç com un raïm”. Aquest fragment pertany a Jardí vora el mar, de Mercè Rodoreda. Ha començat setembre, el mes meitat estiu meitat tardor. Al matí el sol arriba una hora més tard, cal jaqueta al vespre i els fruits tardorencs estan esplendorosos. L’estiu ha passat com un sospir i el brogit dóna pas a la calma, el frenesí al silenci. Per a alguns comença l’any, una nova vida, una nova feina o un nou món. Per altres s’acaba una etapa, un amor, un somni, una il·lusió. Encara queden dies d’estiu i s’albira el fred. El final de l’estiu sempre és trist, fins i tot per a qui prefereix la tardor. Sempre falten dies d’estiu per a estimar persones, projectes i llocs. Com un jardí vora el mar, l’estiu desfila, com un paradís a la terra, però sota coven realitats dures, fracàs i crueltat. L’instint de supervivència ens fa avançar, la decadència del món no descansa mai. El suau setembre ens recorda que la vida continua després del fràgil miratge de l’estiu, que el dolor ja no es passeja nu i necessita capes de lleugeresa per afrontar l’hivern. Setembre és un regal per a qui creu en l’amabilitat.
Sessió: No iniciada
