Com cada any, ja hi tornem a ser. Escoltar la ràdio i veure la televisió durant les darreres setmanes de l’any empitjora el cervell d’una manera considerable. Publicitat, publicitat i més publicitat inunda totes les pantalles, sense cap mirament: l’objectiu és evitar que aquesta societat de consum que ens té ben enganxats s’acabi consumint. Tornem a estar en mans dels entabanadors que fan l’agost al desembre, que ens obliguen a celebrar això anomenat Nadal, i no de la manera que seria coherent amb allò anomenat cristianisme, que si no vaig errat, és una doctrina que predica l’austeritat com una de les seves virtuts. Ben al contrari, tot és una competició, amb despeses completament innecessàries, tal com fan alguns responsables municipals l’única preocupació dels quals és posar l’arbre de Nadal més alt i llustrós o tenir la seva ciutat més il·luminada que les altres i que es vegi des de la Lluna. Vaja, a veure qui la té més gran, i tothom a riure’ls les gràcies. I així anem. Esperem que passin de pressa aquestes properes setmanes i que després hi hagi veritables coses a celebrar, com l’assoliment d’una vida millor. Mentre, serem tan rucs que anirem a menjar i a beure amb gent que no ens cau bé i repartirem regals per obligació. Jo, si puc, trobaré una estona i me n’aniré de copes amb algú força interessant, amb bona conversa i que té moltes coses a explicar i a ensenyar: el senyor Grinch.
Sessió: No iniciada
