El recorregut visual d’un paisatge és plaer, bé comú, joc d’equilibris –naturals o imposats– gustosos. Costa imaginar-te’ls d’altra manera. Aquest miracle estètic se sublima clarament en el punt que separa la Segarra de l’Urgell, dues comarques en plena Depressió Central, amb una història de delimitacions que no s’ha acabat d’ajustar al sentiment dels seus pobladors primigenis. És innegable, però, que la carícia del verd-blat regalat de roselles i del groc-palla brillant i homogeni, que entre plataformes argiloses deixa endevinar petits nuclis, camaleons que sobresurten en un tossal, de sorra, de pedra calcària, en tons blancs, grisos, i vermellosos que s’amalgamen i s’interrompen només per línies que són parets de pedra seca, és innegable, que són casa.
Sessió: No iniciada
