No hi ha programa formatiu que no inclogui la intel·ligència artificial, en poc temps la seva irrupció ha monopolitzat el debat tecnològic i també moral per les conseqüències de la seva utilització. No en farem llenya perquè com molta tecnologia la IA té aspectes positius i altres de negatius.
El que si em sembla interessant és el debat moral i ètic al voltant de la utilització de la IA. De moment s’obren diversos escenaris que la societat hem d’abordar per fer de la IA una eina sostenible, també èticament. El primer evitar que les dades recollides de tractament serveixin per discriminar a persones pel seu sexe, raça o qualsevol altre condicionant. També serà clau que la IA gestioni bé les dades privades de les persones i no les utilitzi per vigilar o condicionar en excés. En casos que un programari amb IA provoqui un error també haurem de preveure les conseqüències i qui és el responsable últim d’aquell fet a reparar. I per acabar un dels grans debats, fins a quin punt la IA pot o ha de prendre decisions de manera autònoma i si hem de valorar límits a aquestes decisions per garantir que el control humà estigui assegurat. Aquests debats i molts altres com les conseqüències en molts oficis que acabaran desapareixent són un tema de present que esperem que ens porti a gestionar-ho amb sentit comú.
Que vivim en un món eminentment urbà no és cap secret. Les decisions, inversions i serveis van dirigits de manera prioritària a les ciutats oblidant clamorosament el camp on també viuen persones. Al municipi de Lleida el món rural el podem exemplificar en l’Horta i si pregunteu a la seva gent us explicaran tots els greuges de serveis que viuen respecte a la ciutat que encara no podem dir que la miri com una oportunitat de futur, com una part única i diferent per història, per tradició i, qui sap, si per projectes de futur.
Per aquest motiu el concepte d’intel·ligència rural ve per ajudar-nos i per compartir que al tros, com en diem a Lleida, hi ha molts saber ancestrals i pràctics que no podem enterrar en l’oblit. Tot al contrari, els hem de reivindicar com a útils, perquè fomenten l’autonomia de les persones, la seva adaptació al medi de manera sostenible i afavoreixen l’economia circular. I quan dic economia circular ho faig amb tota la intenció perquè dedicar molts i molts recursos a gegantines empreses agroalimentàries no és afavorir l’entorn rural ni la seva sostenibilitat. Hi ha un cert emmirallament en empreses del nostre territori que monopolitzen la producció agrària, ells no necessiten ajuda, tenen molt mitjans propis. En canvi, la pagesia familiar de l’Horta no té aquests recursos i els donem les molles, no els tenim en compte en decisions estratègiques. Som invisibles, de tant en tant algú ens anomena de manera melancòlica, però la gent de l’Horta no vol caritat, vol oportunitats reals per créixer, fomentar l’economia circular i el relleu generacional que estem coartant.
Lleida amb l’Horta de la mà podria ser una ciutat més natural, sostenible i atractiva. Imaginem una ciutat amb vies verdes al seu entorn, amb empreses agràries que podrien oferir els seus productes transformats a la mateixa explotació on podrien tenir els seus obradors, amb més programacions culturals per animar a descobrir l’Horta lleidatana, amb espais de degustació i venda, amb ofertes formatives relacionades amb conserves, melmelades o altres. Necessitem aquesta mirada estratègica de present i futur. Crec, fermament, que en algun moment el món canviarà de paradigma, que la gent valorarà els moments no tecnològics, manuals, cooperatius, agroculturals i que el món agrari oferirà la seva intel·ligència rural per afavorir la naturalitat, l’autoestima de les persones, la seva autonomia i, especialment, un millor benestar en tots els sentits.
