Una frase reiterada d’Otto von Bismarck diu que “Espanya és el país més fort del món. Fa segles que intenta autodestruir-se i encara no ho ha aconseguit”. L’observació del canceller alemany incrementa el seu encert cada dia que passa. Només en un lustre escàs, aquest país ha patit una pandèmia mortífera, una sequera pertinaç, una dana arrasadora, una pedregada destructora i encara no fa ni quatre dies, una apagada general mai coneguda almon. Totes aquestes catàstrofes han tingut un elevat preu en vides humanes i en pèrdues econòmiques molt importants, però en cap cas ha planat el temor a la devastació que s’hagués produït en qualsevol altre país. Ben al contrari, cada desgràcia ha estimulat el caràcter solidari de la gent. Per posar un exemple, citaré els veïns de l’Albi, una localitat petita de les Garrigues que no es va arronsar, amb la seva alcaldessa Anna Feliu al davant, per auxiliar els 590 viatgers d’un tren Avlo (gairebé els habitants del poble) que van quedar atrapats en un descampat. Amb els seus cotxes particulars van anar traslladant els passatgers fins al pavelló municipal per passar la nit. Hi ha episodis per armar un llibre. Un grup de joves que tornava de Cadis on van participar d’una trobada de balls van improvisar una classe de zumba a les vies, prop de Saragossa. No sé quina desgràcia més ens pot passar, llevat que impacti sobre la Terra l’asteroide 2024 YR4, el qual, segons la NASA, té una probabilitat del 3,1% de xocar contra nosaltres l’any 2032. Si Bismarck té raó, el roc no ens farà ni aire.
Sessió: No iniciada
