Els xavals dels centres educatius coincideixen que no els agrada l’educació que reben i són pessimistes respecte de la situació política i econòmica: només un de cada deu creu que pot millorar a curt termini. Més del 80% dels nens en edat escolar opinen que els polítics no són de fiar, no escolten la ciutadania, ni es preocupen dels assumptes que els afecta i només s’interessen pels diners (el 81,2%), encara que són molts els més grans que pensen igual.
Seguint l’anàlisi en matèria educacional, un altre estudi afirma que els espanyols seguim la cua d’Europa al nivell d’anglès i que per millorar-lo, segons els experts, caldria que la televisió i les pel·lícules es difonguin en versió original subtitulada en lloc de doblegades.
Les generacions dels ‘somnis trencats’ es van prenent relleu en una societat que no aixeca cap per culpa dels seus dirigents. Hi ha qui comparen el que ens passa aquí amb altres països que funcionen molt millor a tots els nivells i la sorpresa sorgeix en comprovar que aquells compten amb menys ‘caradures’ en això que anomenen política i que no és més que una farsa per viure del conte.
La política que per aquí es practica és un càncer que mana al carall tot el que toca, fins a qüestions que s’haurien de conservar sagrades com el món de la faràndula i més concretament la música. “Como alcalde y buen burgués tu deber y tu misión es hacer un buen escaparate para comerciar y están de sobra los mendigos que dan mala fama a nuestra ciudad… como la mierda que podrías pisar mientras llenas tu boca con la solidaridad”, canta La Polla Records. I és que això no té solució… Oh yeah!
