Les eleccions polítiques són sainets costumistes en tres actes amb fortors de vodevil eròtic. En el primer acte, promeses i brindis al sol enlluernant el personal; en el segon, havent votat, la realitat crua deixa les vergonyes a l’aire; i ja en el tercer acte, els ‘ménages à trois’ pequen d’incestuosos. En fi, històries sobre el Poder. El d’unes persones sobre les altres. És la capacitat de produir canvis o prevenir-los. Siguin quins siguin els resultats de les votacions, tots els partits sostenen que han guanyat. Aleshores, ¿qui ha perdut? Només cal mirar-nos al mirall i comprovar l’imbècil que ens està mirant. Passa com a les pel·lícules: si el personatge central té el poder al principi i el perd al final, tenim una tragèdia; si el personatge no té cap poder al principi i el guanya al final, som en una comèdia; i si el personatge central no té poder al principi, mai l’adquireix ni tampoc no el té al final, el fracàs és mortal. En aquests drames morals que són les eleccions polítiques, no es pot usar el poder de la paraula de manera inapropiada si es vol conservar el respecte i la identificació amb l’elector. Hi ha qui confon Poder amb Autoritat. El Poder es guanya, l’Autoritat es té. O la diferència entre interessos personals i col·lectius. ‘Alea iacta est’, és a dir, la sort ja està en compravenda. I ara, què?
Sessió: No iniciada
