S’ha commemorat el 80è aniversari de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki. N’hem conegut un tímid ressò perquè la preocupació als noticiaris no era al Japó. Un instant per dir que ens en recordem i ja està. Durant mesos ha ocupat més pàgines el pressupost del rearmament que, alegrement, s’explica com una oportunitat d’avançar en l’economia, la tecnologia i la seguretat de tots plegats. Veiem l’estirabot diari del president dels Estats Units amb els seus posats. També hem incrementat la col·lecció de postals de Gaza: Les imatges més tristes de la mediterrània oriental, la pitjor pàgina del modern estat d’Israel gestionat ara per una administració genocida i militaritzada.
Mentrestant recordem que l’any 1945 es van obrir les tanques, els cadenats i les fosses dels camps d’extermini nazis. Uns mesos després va explotar al Japó l’arma més mortífera de totes. Les dues efemèrides han esdevingut una fita de la memòria col·lectiva mundial. Els espais de referència són visitables i museïtzats, i la data és al calendari dels organismes internacionals.
Durant aquests anys, milers de persones s’han dedicat a conrear la memòria, la recerca, la pedagogia, la comunicació social, el patrimoni… pensant en la necessitat d’explicar aquestes desgràcies, pensant que això ajudaria a que no es repetissin. Ha funcionat?. Durant aquests anys, milers de persones s’han dedicat a conrear la indústria de la mort, la comunicació de la por, la negació de la història o el blanqueig, i vivim noves guerres i crueltats, fins a una cinquantena de conflictes oberts arreu del món.
Aquesta setmana hem vist la desolació de Gaza al costat de la fotografia d’una Hiroshima anorreada. Té sentit parlar-ne ara i ensenyar-ho i tocar-nos la moral tot fent vacances?
Crec que si. La nostra trajectòria com a comunitat humana és la superació d’aquests conflictes i la memòria que n’hem fet. El nostre patrimoni, material i immaterial, està construït sobre aquestes efemèrides. L’oblit no construeix, i encara que en la majoria dels casos el llegat que ens ha arribat és el dels vencedors, els memorials d’Auschwitz-Birkenau, Mauthausen o el d’Hiroshima celebren també la resistència i les ganes de viure. El record no pot servir només per plorar les víctimes.
No sé si els conflictes d’aquest any 25 generaran nous memorials i dates assenyalades, però necessitem que algú en faci memòria. Encara que no ens agradi sentir-ho és part del nostre patrimoni d’humans. Uns humans que recorden per celebrar la vida.
