Les persones que pateixen hiperempatia viuen en una constant tempesta emocional: la felicitat i el dolor aliens no són simples estímuls externs, sinó sensacions internes que afecten el seu benestar diari. Per als hiperempàtics, no és només la capacitat de comprendre el dolor aliè, sinó la impossibilitat de no sentir-lo en carn pròpia. Aquest tret, que no està reconegut com un diagnòstic clínic, és un fenomen en què les emocions dels altres s’experimenten amb tal intensitat que poden desencadenar dolor físic, ansietat extrema i esgotament mental.
“L’empatia consisteix en la capacitat que tenim que les emocions dels altres ressonin en nosaltres. Quan algú proper està trist, si jo soc molt empàtic, és fàcil que també em posi trist. La seva emoció ressona en mi, sento jo la seva emoció. En la hiperempatia aquesta característica es dona en excés. Sento molt i més les emocions dels altres, siguin qui siguin; ja ni tan sols necessito tenir un vincle amb ells”, explica Rodrigo Martínez de Ubago, psicòleg clínic i col·laborador docent dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC.
Segons estudis recents, aquesta capacitat té un component genètic, encara que l’entorn també influeix en el seu desenvolupament. A vegades presenta una superposició genètica amb l’autisme i les persones altament sensibles (PAS).
“Cada vegada hi ha més estudis que demostren la base biològica de l’empatia. En general, la societat tendeix a pensar que aquestes característiques, com els trets de personalitat, són adquirides i s’aprenen. La veritat és que són característiques fonamentalment innates. Un és més empàtic pels gens que li han transmès els seus pares que per l’educació que hagi rebut. Dit això, l’ambient també té un pes important a l’hora d’acabar de formar aquestes característiques, incloent-hi el prenatal”, assenyala Martínez de Ubago. En aquest sentit, la hiperempatia sembla més freqüent en persones altament sensibles i en persones que han experimentat traumes primerencs, la qual cosa suggereix que la interacció entre la genètica i les experiències de vida pot potenciar aquest tret.
Avantatges i inconvenients de la hiperempatia
La hiperempatia té avantatges i inconvenients, depenent del context. I com gairebé tots els trets, quan són excessius, pot suposar un problema més que un avantatge, indica l’expert de la UOC. En el cantó positiu, implica ser molt sensible a les emocions dels altres, facilita entendre-les millor i ajudar millor, i també la connexió emocional amb els altres. També suposa una gran capacitat per detectar canvis emocionals subtils, molt útil en professions com la psicologia, la medicina i l’educació.
“Els hiperempàtics poden ser percebuts com a bones persones, que ens entenen i es fan càrrec de les nostres emocions. Quan aquesta circumstància és triada, no és un problema, i és una característica que generarà vincles més forts. Però sovint l’hiperempàtic no ho passa bé. No vol sentir les emocions que està sentint. S’ha d’apartar de la font emocional i començar a gestionar-la”, explica Martínez de Ubago.
Aquesta capacitat afavoreix aptituds per a la mediació i la resolució de conflictes, ja que es perceben més fàcilment les emocions dels involucrats. El tret també està relacionat amb una alta creativitat i un pensament introspectiu, la qual cosa permet desenvolupar una gran profunditat emocional en l’art i la literatura.
Tanmateix, quan la hiperempatia és extrema, aquests beneficis poden quedar enfosquits pels efectes negatius. “Quan les emocions depenen de les dels altres, és fàcil perdre el control. Aquestes persones són massa sensibles i propenses a sentir emocions que en realitat no són seves, sinó les dels altres ressonant en elles”, adverteix l’expert.
Els hiperempàtics poden experimentar ansietat i estrès crònic, així com fatiga emocional, en absorbir el dolor aliè sense poder desconnectar-se’n. Això dificulta la presa de decisions, a causa de la influència de l’estat emocional dels altres. La hiperempatia també genera problemes d’identitat, ja que les persones que tenen aquest tret es poden confondre entre les seves pròpies emocions i les alienes.
Aquests efectes negatius poden impactar en diferents entorns. En l’àmbit laboral i en professions amb un alt contacte humà, com en psicologia, infermeria o educació, la hiperempatia pot portar a l’esgotament emocional i al burnout. En les relacions familiars i socials, aquestes persones es poden tornar dependents emocionalment, o sentir-se aclaparats per la càrrega emocional dels seus éssers estimats. En les relacions de parella, algunes tenen dificultats per posar límits emocionals, la qual cosa pot generar dinàmiques de codependència.
L’expert de la UOC explica que la hiperempatia es manifesta de manera diferent en cada etapa de la vida. En la infància, els nens ploren més i són molt sensibles al patiment aliè. Sense eines per gestionar-ho, poden desenvolupar ansietat. En l’etapa adolescent, quan les emocions són més intenses, la hiperempatia pot generar crisis emocionals i dificultats en la identitat personal. I en l’edat adulta es manifesta en la fatiga emocional i en la dificultat per establir límits amb els altres.
Com gestionar la hiperempatia per millorar la qualitat de vida
“En primer lloc, cal ser conscient del problema. Ser conscient que sento més que els altres emocions que no em pertanyen”, aconsella Martínez de Ubago. S’ha d’acceptar aquest tret per començar a prendre el control. A partir d’aquí, cal treballar el pas d’una empatia emocional a una de cognitiva, per exemple, integrant pensaments com ara “puc entendre com et sents, però jo no em sentiria igual si em passés el mateix que a tu”.
És, a més, necessari entrenar un distanciament emocional. Cada vegada que la persona detecti que està sentint hiperempatia s’ha de fer conscient que les emocions de l’altre són un problema de l’altre, i evitar sentir-ho com a propi. “A vegades el distanciament ha de ser físic i real, ja que no poden estar amb persones emocionalment molt carregades negativament. Se n’han de buscar d’altres”, recomana l’expert.
Aquestes recomanacions formen part de diverses estratègies per regular la hiperempatia i evitar que es converteixi en una càrrega emocional. Entre elles hi ha la teràpia cognitivoconductual (TCC), que empra tècniques per distingir les emocions pròpies de les alienes, a fi de prevenir la fatiga emocional. El mindfulness i la regulació emocional, per part seva, ofereixen mètodes efectius per observar les emocions sense absorbir-les completament. També es recomana la dessensibilització gradual, que implica exposar-se de manera controlada a estímuls emocionals per enfortir la resiliència. Al mateix temps, és fonamental aprendre a establir límits emocionals i aplicar tècniques de desaferrament, és a dir, ajudar els altres sense absorbir el seu patiment.
