“Catalunya ha assolit el sostre del món”. Així és com l’expedició catalana capitanejada per Conrad Blanch anunciava el 28 d’agost de 1985 que, per primer cop a la història, havia assolit el cim de l’Everest.
Quaranta anys després d’aquesta gesta que va significar un gran pas per a l’alpinisme català, alguns dels protagonistes recorden com va ser aquell moment i analitzen els canvis que ha experimentat l’alpinisme. “Va ser una experiència molt intensa i exigent”, explica Blanch, que recorda que s’havien fet dues expedicions anteriors fallides. L’expedició catalana que l’any 1985 va fer el cim més alt del planeta (8.848 metres) estava formada per catorze alpinistes catalans i tres xerpes nepalesos. A banda de ser la primera expedició catalana que trepitjava el cim de l’Everest, també va ser la primera expedició occidental que ho feia per l’aresta nord-est, a la banda xinesa, que fins aleshores havia estat reservada a grups de la Xina i el Japó. I ho van aconseguir en plena època de monsons. Concretament, van ser tres els alpinistes de l’expedició que van fer el cim -Òscar Cadiach, Toni Sors i Carles Vallès–, juntament amb els xerpes nepalesos Shambu Tamang, Narayan Shresta i Ang Karma. Un d’ells, Carles Vallès –que amb 27 anys era un dels més joves del grup–, creu que “l’èxit” de l’expedició va ser que “es va crear un grup format pels millors alpinistes catalans del moment”. “L’equip promotor va tenir l’encert de trobar persones que teníem un extens currículum, que havíem obert diferents vies i que havíem estat en gran alçada; va ser mèrit de tot l’equip, cadascú va poder aportar el seu gra de sorra”, recorda. Per la seva banda, el cap de l’expedició, Conrad Blanch, destaca que aquesta experiència els ha unit per sempre: “Ens ha quedat una relació de molta amistat i molt sentiment, quan ens trobem és com si tornéssim a estar junts de nou”.
La fita assolida per l’expedició Caixa de Barcelona no va ser fàcil i així ho demostra el fet que ja s’havia provat dues vegades abans –el 1982 i 1983–. Xavier Pérez, un dels integrants de l’equip i també un dels alpinistes que havia estat en les expedicions anteriors, recorda que la feina d’una expedició és “mèrit de tot un equip, entre tots s’aconsegueix pujar al cim”. També creu que a l’expedició del 1985 s’hi va afegir el factor “de la sort” amb una “finestra” de condicions meteorològiques favorables que els va permetre rematar la feina. Els alpinistes van acabar fent el cim passades les quatre de la tarda i se’ls va fer de nit amb el descens. Per això, quatre d’ells -dos van poder baixar- van haver d’improvisar un bivac a 8.600 metres d’altitud.
