He escrit una carta als meus nets a Sant Cugat del Vallès. Una carta postal com les d’abans. No ha estat fàcil. Primer he hagut de trobar paper per escriure. Per sort compro les postals que fan els artistes de l’associació de pintors amb la boca i amb el peu. Ara no només fan temes nadalencs. També dediquen creacions de les distintes estacions de l’any. He escrit la carta postal a mà, amb ploma estilogràfica. Ha estat un exercici ple d’enyor. Les persones que tenim Parkinson escrivim les lletres cada cop més petites a mesura que fem les rengleres. És curiós. El següent repte va ser trobar un segell per franquejar la carta. A l’estanc quedaven set segells. Me’ls vaig quedar tots. Seguidament, calia trobar una bústia. Gairebé no en queden. Allà va! La intenció d’aquest exercici és explicar als meus nets com ens comunicàvem abans a la distància quan no hi havia whatsapp, ni xarxes socials, ni tiktok. Curiosament, ahir vaig rebre una carta de Movistar al sobre de la qual diu: “Te lo contamos por carta porque las buenas noticias merecen ser leídas con calma”. La multinacional de la comunicació torna a la carta de paper! També ahir llegeixo una entrevista a l’escriptora Care Santos que diu: “La immediatesa ha matat la solemnitat que tenien les cartes”. És veritat. Escriure a mà i en paper faria que meditéssim més allò que diem i no aviaríem tantes bajanades als tuits. Les cartes ens fan més humans, i si arribessin d’hora ja seria rodó. (Després de vint dies, la carta encara no ha arribat a Sant Cugat).
Sessió: No iniciada
