Dir adeu a un cotxe sembla una frivolitat però no ho és, sobretot si ha viscut amb nosaltres molts anys. Desprendre’s d’un vehicle que ha sigut la nostra segona casa durant molt temps deixa un buit a l’alçada de la companyia i el servei que ens ha fet. La setmana passada vaig acomiadar-me del meu Goldenito, un R5 GTL amb matrícula de Barcelona de 1987, un cotxe que primer va ser del meu pare i que després de morir ell em vaig quedar jo. I li vaig dir adeu amb pena, amor i gratitud, perquè no ens va fallar mai, ni a Barcelona, ni a Lleida ni a Llesp, els tres llocs per on ha circulat durant 36 anys i que l’han fet passar per tres vides diferents. El seu motor marxava alegre però la carcassa va dir prou, l’històric necessitava descansar per sempre. He rebut missatges de “condol” en forma de records perquè era popular entre els meus amics i familiars. Estimar un cotxe sembla una frivolitat però no ho és. No és només una màquina, és un company de vida i viatge. Conduir és un exercici de llibertat, mentre conduïm no podem fer una altra cosa, només pensar i somiar, és una pausa, un trànsit, una zona de confort. Els cotxes són la nostra road movie. La del meu Goldenito ha durat molt i té una banda sonora inoblidable.
Sessió: No iniciada
