No cal ser un geni per adonar-se que la nostra societat és una màquina que no funciona de cap de les maneres, on les seves peces no fan la feina que haurien de fer i els encarregats del seu manteniment estan ben distrets i no estan al cas, incapaços de greixar-les com caldria. La societat la formen les persones i el primer que caldria fer és tenir-ne més cura al principi i al final de la seva vida: els infants i la gent gran. Pel que fa als infants, l’educació hauria de ser el gran fonament en l’engranatge social i queda clar que deixa molt que desitjar. No s’educa amb l’objectiu de formar persones crítiques, que sàpiguen contestar ‘no’ quan calgui, sinó que el que es busca és formar corders com més dòcils millor, no fos cas que a algú se li acudís provar de fer canvis que tinguessin en compte la igualtat, el civisme i el respecte cap als altres. I parlant de respecte, el més trist d’aquesta societat nostra és que deixa la gent gran –no s’ha d’oblidar que cada vegada és més nombrosa– pràcticament a la deriva. El final de la vida d’una persona hauria d’anar acompanyat sempre de la dignitat, fins a la mort, i no és pas així. Ahir es va celebrar el Dia Internacional de les Persones Grans que, com tos els dies internacionals, de res no serveix. Com sempre, la saviesa popular encerta en la contradicció de la condició humana: “De vells ningú no en vol sofrir, però tothom vol envellir”.
Sessió: No iniciada
