La periodista i poeta Gemma Casamajó (La Portella, 1974) ha publicat ‘Com l’oculta flor d’un cactus’ (Quaderns Crema), un llibre de poesia que aborda les llums i ombres de la maternitat. L’autora fa un retrat complex, íntim i no sempre fructífer del que suposa ser mare, però també s’inspira en altres experiències que no són la seva, concretament, les d’una vintena de dones de generacions diferents a qui va entrevistar. Casamajó recorda que la maternitat pot ser “ambivalent” amb situacions que poden anar “de l’amor més profund i el gaudi màxim” a la “despersonalització i la pèrdua de llibertat”. Tot plegat explicat a través de la poesia, que permet als lectors connectar amb la via emocional “d’una manera molt directa”.
‘Com l’oculta flor d’un cactus’ és un llibre de poesia sobre l’experiència de la maternitat i la no maternitat. El seu tret diferencial, però, segons l’autora, és que es nodreix de diferents històries de dones. “El llibre transita cap a una experiència més col·lectiva des d’un punt de vista feminista que permet parar de vivències molt diferents”, concreta Casamajó.
Ho fa a partir de diferents blocs que narren de forma cíclica el procés, relacionant l’experiència amb aspectes com l’aigua, la terra, els animals o, fins i tot, el cosmos, en una part final més metafòrica. La proposta – en la qual ha treballat cinc anys – permet a la poeta posar sobre la taula tota mena d’experiències felices, o no, que pretenen transmetre una “sororitat”, ja provinent de les antecessores de cadascuna de les dones.
El llibre també ofereix la possibilitat a l’autora de parlar d’una maternitat molt concreta, les dones que van tenir fills passats els quaranta anys per motius diferents, així com diverses de les dificultats amb les quals es van trobar. “Ser mare aviat o ser-ho més tard, tenir criatures o no tenir-ne”, exemplifica, “així com totes les pors que aquestes decisions poden generar. De fet, el mateix títol assenyala que mostra “l’ambivalència” que volia transmetre.
“La flor del cactus representa una mica això: és bonica, pot tardar més o menys a sortir, i està al costat de les punxes de la planta”, recorda. Finalment, pel que fa als lectors, reconeix que es pot ser rebut com un poemari de “nínxol”, que interpel·li de forma més directa a dones. “Té una part molt física i corporal, d’entrar al cos i a les sensacions, que un home pot comprendre, però no sentir perquè són intransferibles”, afirma, “i tampoc parla de criança, que seria potser la part més compartida”.
La poesia, en bona forma
Tal com ha fet amb les seves obres anteriors, Casamajó repeteix fórmula de la mà del gènere on es troba més còmoda, la poesia. “Et neix de les entranyes i d’alguna manera beu de les teves inquietuds i emocions”, sosté. Preguntada per la seva salut, afirma que és bona i que una prova és que l’any passat es va publicar prop de 200 llibres de poesia a Catalunya. També recorda que hi ha festivals i tallers, així com noves generacions que s’hi agafen amb força.
“És una mica com el primer gènere amb el qual moltes persones ja s’expressen en l’adolescència”, insisteix, “té menys lectors que la narrativa clarament i és més residual, però existeix un moviment que és viu i que disposa de seguidors fidels”. L’autora creu que un dels estereotips que s’han de deixar enrere és que es tracta d’una opció “elevada”, que pot ser rebuda amb un cert “respecte”. “És un gènere que necessita més esforç per part de qui llegeix, però també et dona més recompenses”, afegeix.
De fet, recorda que en el seu hi va entrar per “l’emoció”, que permet connectar-hi d’una manera molt intensa. “A mi no m’agrada la poesia críptica”, reconeix, “quan llegeixes sempre hi ha un misteri i alguna part que s’ha d’interpretar, però no m’agrada la poesia que no s’entén”.
