Cal preocupar-se perquè a l’estadi Santiago Bernabéu tornessin a sentir-se crits de “¡Franco, Franco, Franco!”? Dimarts va debutar amb el Reial Madrid el jugador Franco Mastantuono, la nova perla del futbol argentí que també va pretendre el Barça. El nou fitxatge va saltar a la gespa a la segona meitat en el partit contra Osasuna. Als primers tocs de pilota del debutant, el públic va començar a corejar “¡Franco, Franco, Franco!”. És evident que el cognom Mastantuono resulta, en principi, difícil de cantussar. És per això que la graderia va aclamar la futura estrella pel nom de pila? Què va motivar que amb tanta rapidesa el conjunt de la massa d’aficionats madridistes animessin l’equip amb crits de “¡Franco, Franco, Franco!”?. Segurament, hi va haver una barreja de tot: seguidisme, nostàlgia, xanxa castissa madrilenya. Les enquestes amb motiu del 50 aniversari de la mort del dictador revelen que els joves ignoren qui era Franco i què va significar. Un enquestat en un reportatge de TV3 va contestar que Franco era “el noi de la Guàrdia Civil”. Només els espectadors de més edat poden recordar el Bernabéu com a escenari de les Demostraciones Sindicales, espectacles al més pur estil feixista on els crits de “¡Franco, Franco, Franco!” eren el clam ambiental permanent. Per tant, no podem argumentar cap nostàlgia en la recuperació del rugit. Tanmateix, les enquestes també reflecteixen que un de cada quatre joves d’entre 18 i 35 anys creu que Espanya vivia millor sota el franquisme. Ep, doncs! A veure si entre l’ascens de l’extrema dreta, la ignorància històrica i els crits de “¡Franco, Franco, Franco!” farem un pa com unes hòsties.
Sessió: No iniciada
