No se’n sortiran de citar els àrbitres pel nom i cognom com vol la Federació per “humanitzar” la figiura arbitral. Si dic que l’àrbitre del partit serà Jesús Gil no se sap de qui parlo. En canvi, si menciono a Gil-Manzano els aficionats identificaran de seguida el referee. No és el mateix dir Adrián Cordero que Cordero-Vega. No és igual citar Juan Martínez que Martínez-Munuera. Nomenar els àrbitres de futbol amb els dos cognoms es va establir durant el franquisme perquè hi havia unàrbitre murcià de nom Ángel Franco, les males actuacions del qual provocaven titulars de premsa que incomodaven el règim. “Franco es muy malo”. “Franco masacró al Sevilla”. “Franco lo hizo mal”. “Franco nos robó el partido”. Són titulars que es volien evitar. No acaba aquí l’espant dels capitostos de la dictadura. Fins i tot va circular la brama que ETA preparava un atemptat contra l’àrbitre Franco. Els etarres amenaçaven: “Primero mataremos a este Franco y luego al de Madrid”.L’ús dels dos cognoms era també una pràctica habitual a la mili. Quan es passava llista de retreta, el caporal cridava a cada soldat pel nom i cognom. El demanat contestava amb el segon apel·latiu. Tothom que hagi fet la mili recorda els companys pels dos cognoms. És un hàbit inalterable. Les rutines establertes són dificilíssimes de canviar. En el cas dels noms, també passa en sentit contrari. Fa mesos, TV3 va donar instruccions perquè els periodistes firmessin les cròniques i se citessen amb el nom i els dos cognoms. No hi ha hagut manera. Em sembla que l’única que ho fa és la corresponsal a Londres Coia Ballesté Brumós. Perdó, Coia Ballesté, que queda més humà.
Sessió: No iniciada
