Dijous passat, a punt de caure el Nobel de Literatura d’enguany, l’estava esperant amb candeletes. Obro una pàgina de l’altre periòdic de la ciutat i topo amb un poeta que, creuat de braços i arrapat a un llibre amb un somriure a lo Gioconda, em mira de fit a fit. Bingo! El Nobel literari 2025! Finalment, un Nobel català! I al Pere Rovira i Planas (Vila-seca de Solcina, Tarragonès, 78 anys). Havent guanyat el Premi Carles Riba 2002 amb ‘La mar de dins’, era qüestió de temps, de paciència i d’una candidatura ben orquestrada com per conquerir l’Everest de les Lletres. Em ressonen els seus versos ‘Saps acabar l’ampolla/ i brindar pels poemes que encara no has escrit/ i per la vida lenta/ que aquesta nit enceten les estrelles’. ¡Txin, txin! Clar que maleïda la gràcia que li faria el guardó-dinamita al Charles Baudelaire de ‘Les fleures du mal’. Segueixo llegint. ¡No’t fot! Es tracta d’una entrevista a l’alpicatí de Vila-seca amb motiu de la publicació d’un nou dietari, ‘Vida i miratges’, quadern gris planià al Segrià. Afedelisto! Estriptís intel·lectual d’un escriptor que se sent vell perquè se sent lliure. I que, malgrat l’edat, no té pressa per publicar i que escriu millor ara que quan tenia 30 anys. Tant de bo. Oblida que és en l’home el misteri, no en la seva obra? Vaja, ‘All’s well that ends well’, diria Guillem Shakespeare.
Sessió: No iniciada
