Diferents notícies i estadístiques, de les que podrien publicar-se cada any per sant Antoni, patró de les bestioles, afirmen que a les ciutats hi ha més rates que persones i a les cases, més gossos i gats que nens. Fa temps que es diu. Hi afegim la munió d’estornells que cada dia dansen els cels i escridassen els arbres, i les cigonyes que ocupen endreçadament grues i antenes, però remenen sense ordre les hortes i abocadors. Apleguem la merda descontrolada d’uns i altres, amb la que hi afegeixen els que són més bruts que la seva mascota. Després hi ha la fauna cinegètica, ara en diuen així, una plaga per la pagesia. Es queixen, amb tota la raó, que els destrossa els conreus i se’ls menja les collites, i també arriba a ciutat envaint espais i menjadores que ara tenen a l’abast. Després tenim tota la ramaderia, que a les nostres comarques es compta per centenars de milers d’animals de granja que es mesuren en tones de carn d’escorxador. De rucs, ben pocs de quatre potes, no gaires cavalls…
L’abat barbut de les carrosses deu saber, com nosaltres, que les desproporcions dels nostres dies són una mostra més de la mala gestió dels recursos naturals i de la malaltia d’un ecosistema d’on hem foragitat els depredadors, però sobre tot el sentit de l’equilibri. Quan parlem dels habitants d’aquest planeta i algú ens diu que som més del que convé, hi hem d’afegir els animals que també hem criat de més i els que s’han multiplicat sense esme, mentre desapareixen espècies que ens faran falta. A Lleida mateix ara hem de crear expressament espais per a mantenir alguns insectes i n’hem de perseguir d’altres que ens poden fer mal.
En un parell de generacions, a banda dels canvis en l’economia agropecuària, la història de la ciutat i de l’horta ens parla de molts animals que convivien amb nosaltres i que van desaparèixer, començant per les espècies de peixos i crancs autòctons del riu, els aiguamolls i les séquies. Molts ocells i aus i, és clar, els petits i grans carnívors que mantenien a ratlla els rosegadors.
Mentre prenem consciència del trist escenari que anem deixant, alguns conductors es queixaran perquè uns quants cavalls i algunes carrosses amb pancartes i un sant disfressat entorpiran el trànsit. Però dedicar un dia als qui han estat companys de feina, amics fidels i més bona gent que molts humans, no és pas gaire.
