Asseguda entre dos matalassos coberts de pols, envoltada per les restes de parets esmicolades pels bombardeigs a Khan Younis, Fadwa és vídua recent que contempla els seus tres fills. El més petit, de només dos anys, té unes ulleres negres marcades sota uns ulls massa grans per la seva cara pàl·lida i groguenca. Les galtes enfonsades deixen veure el contorn del crani, i les costelles sobresurten de la pell com muntanyes afilades que no haurien de ser visibles. La mare sent un vertigen, barreja de ràbia, impotència i una vergonya que li perfora l’estomac. Avui tampoc no hi ha res per menjar. Com ahir. Com l’altre dia. El fill mitjà esclata:
—Mare, per què no surts a buscar menjar?
—Fill, perquè si surto, em mataran a trets.
—Doncs anem-hi tots dos.
—Vols morir?
—Sí.
