M’agrada anar a la Fatarella perquè sempre hi trobo paraules que diem a Lleida. L’última vegada he escoltat que també usen el verb ataubar. “Fa un sol que atauba”, vaig sentir dir la setmana passada. Ataubat com estava vaig cometre la temeritat de cruspir-me una clotxa. La clotxa és una menja elaborada amb un pa rodó farcit amb tomates i alls escalivats, una arengada, botifarra negra i llonganissa, tot ben ruixat amb oli d’oliva. Hi ha diverses variants segons la comarca de les Terres de l’Ebre on la clotxa és un referent de la gastronomia popular. L’origen de la clotxa té dues versions. La primera es fonamenta en el costum antic dels pagesos d’aprofitar els aliments i endur-se al tros la vitualla de manera transportable i mengívola. Una altra teoria, que abona l’escriptor fatarellenc Josep Gironès, situa l’origen de la clotxa en la Guerra del Francès. Els soldats francesos no tenien intendència i havien d’arreplegar els aliments de les cases per on passaven. La clotxa era una manera de conservar i consumir les pitances. D’una manera o altra, la clotxa ha arribat als nostres dies i ha permès que l’altre dia me’n cruspís la versió del restaurant Sisco-Teca de la Fatarella. El món que envolta la clotxa l’explica M. Carme Queralt al seu llibre La clotxa i la seua festa. Cuina i patrimoni de les Terres de l’Ebre (Cossetània Edicions). D’aquest volum recullo la lletra d’una jota ebrenca on esmenta la clotxa com a clòtxina, que és com en diuen a Ascó. La lletra se’n fot de la bellesa d’una jove amb la potència satírica de les rondalles ebrenques i l’energia calòrica d’aquesta manduca explosiva: “Tens lo nasset de mussol / i’ls ulls de clòtxina vera, / tens la finor dels escats / i’l garbo d’una granera”. Alça!
Sessió: No iniciada
