Els anys 60 del segle passat també són coneguts com la Dècada Prodigiosa, un bateig encertat que no té res a veure quan es compleixen els 60 ‘takos’. No cal esmentar ningú famós per certificar que fer-se gran no està tan bé com ho pinten, encara que sempre hi ha el consol d’afirmar que és millor complir anys que no fer-ho. La veritat és que, com afirma Joaquín Sabina, “envellir és una puta merda” i si no que ho preguntin als que ja han superat el mig segle d’existència (més deu anys de propina) i escolten de banda sonora aquest ‘Close to the edge’ de Yes premonitori com ‘a la vora de l’abisme’.
Al voltant del 20% de la població espanyola té més de 65 anys segons dades de l’INE i, malgrat les xifres tan altes de persones de la tercera edat, és veritat que segueix existint certa por d’envellir, cosa que es coneix com a gerascofòbia. La inseparable ‘Dolores se llamaba Lola’ ens recorda que “se fueron los buenos tiempos, la juventud ya se escapó” la qual cosa implica estar camí de la dependència, la sensació de ser cada vegada més maldestres i, en el pitjor dels casos, notar a més certa sensació de solitud.
Recordo que quan gaudia d’una joventut radiant reia amb els meus amics quan ens referíem al ‘muermecillo de los 60’ sense pensar que algun dia els compliríem nosaltres. Ara riem de com rèiem llavors, però assumint que ja ens ha tocat el torn d’anar de metges, de suportar amb paciència les llistes com a pacients i de no estar pletòrics com acostumàvem. Entrar a la Dècada Prodigiosa té els grans inconvenients del deteriode físic i mental, per més que s’intenti tenir una vida saludable.
A la joventut els dies són curts i els anys llargs, a la vellesa els anys són curts i els dies llargs. I per molt que es defensi que l’edat és només un nombre, la veritat és que l’experiència ens remet a la cançó popular de la nostra infància ‘Si tu vas al cel’ quan diu en àrab ‘fa mal aquí, fa mal allà’… Oh yeah!
