Val a dir que l’únic cop que el festival d’Eurovisió ha tingut realment tota la meva atenció va ser el 2008, any en què el representant de l’Estat espanyol va ser Rodolfo Chikilicuatre i el seu ball del Chiki-chiki. Aquella espècie de broma de l’equip d’Andreu Buenafuente va acabar sortint-se de mare i va acabar com el rosari de l’Aurora. Però en general, el certamen sempre m’havia semblat quelcom caspós, tediós i carrincló. Digne de ser erradicat per complet, almenys de les graelles televisives. Però lluny d’això, d’uns anys ençà Eurovisió sembla que ha viscut una revifada i ha sorgit una nova generació de fans del programa que fins i tot es reuneixen en cases o en sales de cinema per veure la gala que si no vaig errat se celebra aquesta nit. Eurovisió ha passat de ser una cosa arcaica i avorrida, però on els participants almenys sabien cantar i guanyar donava un cert prestigi a un festival amb una qualitat musical i artística exageradament pobra on sembla que el repte no és ser qui millor canta, sinó ser el més hortera del continent i fer la cançó més simplona possible. I davant aquest panorama podria dir que em sorprèn la nova revolada del festival i el nombrós exèrcit d’eurofrikis que avui s’engoliran aquesta gala infumable. Però avui en dia ja no em sorprèn res. Bé, menteixo. El que si em sorprendria és que algun dia es pogués cantar en català. Que d’horteres i cutres també en tenim. De sobres.
Sessió: No iniciada
