Hi ha persones –segurament joves– que són incapaces d’imaginar un món sense mòbils, ni ordinadors, ni internet ni xarxes socials. Tampoc un país només amb premsa escrita, ràdio i televisió –en blanc i negre i només amb dos canals per escollir–, mitjans, d’altra banda, totalment controlats pel govern central, l’únic existent. En aquest context, el que no és difícil d’imaginar –per als joves tampoc– és que tot el país esperés impacient cada any un dissabte al vespre del mes de maig: el dia que s’oferia el festival d’Eurovisió, un concurs on cada país europeu presentava una cançó. Era tot un esdeveniment. Amb els anys el festival ha continuat, però la seva decadència no s’atura. Ja no són cançons, ja no és música, ja no són artistes… És un seguit de suposats espectacles, amb suposats músics i suposades coreografies. És telescombraria de la més pura i dura, amb l’agreujant que ve d’una televisió pública. Però té audiència, que és l’únic que compta en aquest món d’imbècils en què vivim. Dissabte a la nit és la cita. Però cal saber que també es poden veure i fer moltes altres coses: es pot llegir, es pot escoltar música –la de veritat–, es pot anar a ballar (a Lleida és festa major). I per si hi ha gent que no ho sap –que segur que n’hi ha– cal recordar-los que al dia següent es pot fer una cosa que quan va començar el festival d’euroescombraria no es podia fer: votar.
Sessió: No iniciada
