Mirem amb sorpresa els núvols d’estornells amb la seva piuladissa i la dansa gairebé impossible que crea dibuixos al cel. Encara més distrets els observem als cables o a les grues, fent la fila, endreçats i a punt per emprendre el vol en grup.
Aquesta setmana comença l’escola. Com cada any, un núvol de nenes i nens tornaran a escola i ompliran alguns carrers amb el xivarri i l’acolorit núvol de motxilles, xandalls i bates encara planxades. Alguns faran la fila com estornells negres, uniformats i ben endreçadets, esperant el moment d’entrar a classe, o de sortir per tornar a dansar al núvol. Però l’escola no és una curiositat de la fauna ni la canalla segueix les pautes instintives del món animal. Els carrers en calma de l’estiu no es veuran alterats per causes naturals si no per una institució que és potser la que defineix millor l’espècie humana. És l’eina que al llarg dels segles hem establert per tenir cura del coneixement i compartir-lo amb els petits i joves per fer possible que entenguin millor el món a la vegada que creixen, també en el saber. Però també és la vivència diària d’aquests infants i joves i dels adults que els tenen al seu càrrec perquè creiem que a diferència dels estols d’ocells, de peixos o d’insectes, cada persona és un món.
L’escola, essent la institució que més hauríem de respectar, acostuma a ser la que més maltractem. Li exigim resultats segons uns determinats estàndards, li demanem que eduqui, formi i mantingui saludables els nostres fills, li encarreguem que modeli els hàbits, que doni els coneixements i la civilitat completa, volem que desperti les sensibilitats i estimuli les creativitats… i que, a més, sigui un exemple de bona governança, igualtat d’oportunitats, inclusiva i tolerant. Però som roïns amb els recursos que hi destinem. Hem fet de l’escola el compendi de les bones intencions i això sembla que ens permeti oblidar la part que hi tenim. Mentre ens desdim de les nostres responsabilitats de ciutadania, esperem que els que pugen les assumeixin totes.
La feblesa humana és tanta que per a educar les nostres cries necessitem tenir mestres, pares, padrins i una societat que tingui cura de tots. Amb tant per a aprendre i per a explicar-nos és important que la vivència d’aquests anys d’infantesa a l’escola sigui una bona experiència. De grans, jutgem l’escola segons la vam viure, i per més bonic que sigui el seu vol fet núvol no som estornells en fila.
