Ignoro si és el cas de vostè, a servidora, l’escola franquista em va fer avorrir la ciència i les matemàtiques (potser “chi lo sa”? em feia un favor). Per tant vaig decantar-me per les lletres, que m’han procurat alguna que altra satisfacció. Si més no, aquí em tenen donant la tabarra amb l’article setmanal. Amb tot, durant anys vaig arrossegar el trauma de ser un zero a l’esquerra per resoldre problemes algebraics i fórmules químiques. Sentia que el meu cervell estava migpartit com el del vescomte de la novel·la de l’Italo Calvino. A una banda les lletres, a l’altra els números…
Fer de mestra em va rescatar: venia obligada a ensinistrar els alumnes amb matèries d’un i altre bàndol. L’escola d’estiu de Rosa Sensat i, per damunt de tot, la Maria Rúbies, en salvaven de la dicotomia. El món de la matemàtica nova m’obria un territori ple de possibilitats. Com l’Alícia del Lewis Carroll, descobria meravelles, i les ciències deixaven de ser tabú. Números i lletres no eren sinó les dues cares d’una mateixa moneda. No aconseguia, però, treure’m de sobre el complex d’inferioritat enfront els científics instal·lats en un univers regit per un sistema de lleis, on tot s’ha de demostrar. Probablement aquesta sigui la causa que els llibres de divulgació científica, en especial els que s’ocupen de l’evolució i funcionament del cervell humà, senyoregin en progressió geomètrica els prestatges del meu estudi…
Si allà dies m’estrenava amb el neuròleg Oliver Sacks i L‘home que va confondre la seva dona amb un barret (viatge per zones inexplorades de la ment); després i entre altres, fliparia amb Elogio de la impertinencia, ciencia y matemáticas contra los prejuicios de la política y de la religión de Piergiorgio Odifredi. Darrerament ha estat la neurocientífica Nazareth Castellanos amb El puente donde habitan las mariposas qui amb un llenguatge planer i fins i tot poètic, establint un pont entre ciència i humanitats, entre el que som i el que creiem ser, m’ha reblat que la ciència entranya bellesa. Però, sobretot. inspirant-se en Heidegger, Hannah Arendt i el nobel Ramón y Cajal, em descobreix com cap altra que “todos podemos ser escultores de nuestro cerebro, si nos lo proponemos”. I també, que observant com respirem i meditant, introduirem la informació científica. Així doncs: ciència o humanitats? carn o peix? Omnívora!!
