Un dels escàndols d’aquesta setmana ha estat el de la representació de l’obra Esas latinas en l’acte de presentació de l’informe de 2024 de l’Observatori de les Discriminacions de Barcelona. L’escàndol deriva del fet que hagués estat l’Ajuntament de Barcelona qui hagués convidat la companyia Teatro Sin Papeles per participar a l’acte i representar-la.
L’obra Esas latinas conté un seguit d’esquetxos en què es presenten diverses situacions de discriminació que suposadament pateixen els emigrants iberoamericans de parla castellana a Catalunya perquè no entenen el català. Un d’ells presenta una pacient que no entén què li diu la seva metgessa. Un altre, una ciutadana que veu denegada una petició per no haver entès les instruccions. I en el darrer, es denega una feina a una aspirant, no es dedueix ben bé si per no parlar un català nadiu o per no ser catalana d’origen. Tot això enmig d’un to militarista i uns crits que semblen representar l’autoritària imposició del català.
L’obra suscita moltes qüestions. En primer lloc, l’absoluta fal·làcia dels supòsits que presenta, que són impensables en la Catalunya d’avui. Si som benintencionats ho podem atribuir al desconeixement de la realitat catalana per part d’una companyia de Madrid, però es fa difícil de creure.
També posa de relleu la pífia clamorosa de l’Ajuntament de Barcelona en contractar una companyia i una obra com aquesta. La regidora responsable ja se n’ha excusat i ha desmentit aquells que li imputaven una tria conscient. Jo vull creure que no sabien què estaven contractant, però això no excusa la badada, sobretot tenint en compte que no era la primera vegada que l’obra es representava a Barcelona.
Finalment, voldria cridar l’atenció sobre el contingut de l’obra. La tercera de les situacions, la referida a la no contractació d’algú que parla català, pel seu accent o pel seu origen, seria l’única que podria ser considerada una discriminació flagrant. Però els altres casos resultarien ben quotidians si la mateixa situació es plantegés, per exemple, a París, amb migrants que no entenguessin el francès, o a Zamora, amb migrants que no entenguessin el castellà.
Posats a inventar, podríem imaginar una situació en la qual uns catalans que no sabessin parlar castellà es trobessin a Catalunya davant d’un sanitari, un funcionari o un empresari que no volgués parlar català ni contractar-los per aquest motiu. És clar que aquesta situació, com la de l’obra, no es dona; però no pas per la inexistència de sanitaris, funcionaris o empresaris que es neguin a parlar català, sinó perquè no hi ha catalans que no entenguem el castellà.
Dedueixo, per tant, que l’esquetx no planteja tant un atemptat contra els drets dels migrants de parla castellana, sinó una protesta per un presumpte incompliment de la legislació espanyola sobre llengües, que prioritza la castellana per damunt de la resta. En definitiva, no deixa de ser una burda fake new representada teatralment amb una clara intencionalitat política, ja si-gui de manera conscient o induïda.
