El portal immobiliari pisos.com ha analitzat l’edat mitjana a la qual els joves abandonen la llar familiar a Espanya i a la resta de països de la Unió Europea a partir de l’última actualització d’Eurostat, i el resultat confirma una divergència que es consolida des de fa mitja dècada. Espanya va tancar el 2025 als 30,2 anys, quatre dècimes per sobre de la dada del 2020, quan l’emancipació es produïa als 29,8. La xifra situa el país entre els quatre Estats membres on sortir de casa s’assoleix més tard.
La mitjana de la Unió Europea es va moure en sentit contrari durant el mateix període, en passar de 26,4 anys el 2020 a 26,3 el 2025. Una dècima menys, però suficient per a marcar direccions oposades. Mentre el bloc comunitari conté l’indicador, Espanya l’empeny cap amunt, i la bretxa, que fa cinc anys era de 3,4 anys, s’ha estirat fins als 3,9 anys.
L’edat d’emancipació ha deixat de reflectir una decisió personal per a reflectir una barrera d’entrada. Quan un jove surt de casa als 30, és evident que el calendari no l’ha marcat ell, sinó el mercat.
Una dècada llarga sense marge d’estalvi
L’indicador d’Eurostat mesura un moment vital, però agrupa sota seu una seqüència econòmica completa. Entre el primer contracte i el primer habitatge hi ha anys de salaris d’entrada, contractes discontinus i una capacitat d’estalvi que no sempre resisteix el cost del lloguer intermedi. El resultat és que l’emancipació a Espanya ha deixat de ser un tram de la biografia per a convertir-se en una cursa de fons amb una meta que es desplaça.
Bona part del debat públic continua plantejant l’emancipació com una qüestió de voluntat generacional, i no ho és. Cap jove decideix quedar-se a casa dels seus pares fins als 30 per comoditat; el que succeeix realment és que es topa amb uns requisits de solvència, avals i estabilitat contractual que deixen fora fins i tot aquells que tenen amb què pagar.
El top 10 més tardà
En la part alta de la taula, el mapa dibuixa un eix mediterrani i balcànic molt definit. Croàcia encapçala la classificació amb 31,5 anys, seguida de Grècia i Eslovàquia, ambdues amb 30,9. Espanya ocupa la quarta posició amb 30,2 anys, la mateixa xifra que registra Itàlia, que apareix just darrere. Només tres països de la Unió Europea retarden més la sortida de la llar familiar.
Tanquen el grup dels deu Portugal i Eslovènia (ambdues amb 28,8), Bulgària (27,9), Malta (27,5), Romania (27,4) i Hongria (27,3). Són deu Estats membres en els quals l’emancipació es produeix, com a mínim, un any més tard que la mitjana comunitària, amb diferències que en els primers llocs ronden o superen els quatre anys.
Els països que ocupen aquestes posicions comparteixen un tret que no apareix en l’estadística i del qual s’ha de parlar seriosament: un parc de lloguer petit i una cultura de propietat molt arrelada. Quan comprar és l’única sortida realista, l’emancipació s’ajorna fins que el banc diu que sí, encara que també cal observar quins interessos apliquen.
El nord i el centre d’Europa, en l’altre costat
En l’extrem oposat, Finlàndia registra l’edat més primerenca de tota la Unió Europea, amb 21,3 anys, per davant de Dinamarca (21,8) i d’Estònia i Lituània, empatades en 22,7. Els segueixen Suècia (23,1), Països Baixos (23,4) i França (23,8), tres mercats amb volums d’habitatge de lloguer molt superiors a l’espanyol.
El cas suec mereix un esment a part. El país ha passat de 17,5 anys en 2020 a 23,1 en 2025, un salt de 5,6 anys que és, amb diferència, el major moviment registrat a la Unió Europea durant aquest últim lustre. Suècia continua estant en la part baixa de la taula, però la deterioració en l’accés a l’habitatge de les seves grans ciutats ha erosionat en cinc anys un model d’emancipació primerenca que semblava inamovible.
Completen la llista de les deu emancipacions més anticipades Alemanya (24,1), Àustria (25,2) i Letònia (25,7). Entre Finlàndia i Espanya la distància aconsegueix els 8,9 anys, pràcticament una dècada de diferència dins del mateix mercat únic.
