Dec ser dels pocs que encara creiem que hi ha una Espanya moderna, oberta i aprofitable, dins de la qual Catalunya hi podria encaixar raonablement bé i els catalans ens podríem trobar a gust i no sentir-nos-hi com uns empestats.
La política espanyola no anima a creure-ho; de fet ens demostra tot el contrari. Els que vam viure la dictadura franquista vam aprendre, vam sentir i vam patir la catalanofòbia de la classe política dominant i aquells que la recolzaven. Però molts pensàvem que era només el reflex del feixisme governant i manteníem viva l’esperança en una altra Espanya, aquella que havia resultat vençuda a la guerra civil, que en un futur podria acollir una nació com la nostra, tal com s’havia intentat fer durant la II República.
El resultat de la transició ens va anar desenganyant i la progressiva pèrdua de complexos de la nova dreta nacionalista espanyola ha acabat eliminant tots aquells capteniments transicionals, com a mínim ben educats, que s’utilitzaven per tractar Catalunya i els catalans i catalanes.
Avui per avui és difícil continuar confiant en aquella Espanya idíl·lica que no som capaços de veure enlloc. Continuo creient –i em consta perquè en conec bastants– que hi ha espanyols i espanyoles amb els quals ens podríem entendre i acordar projectes comuns de futur. Però arribo a la conclusió que són molt pocs i que, en la seva gran majoria, no són ni tan sols capaços de significar-se i plantar cara davant de l’anticatalanisme dominant.
Haureu endevinat que aquestes reflexions se m’han acudit contemplant el penós espectacle de la Sra. Ayuso abandonat una reunió perquè algú s’hi expressava en una llengua espanyola que no era el castellà. Una demostració palpable de desvergonyiment i de mala educació que hauria fet pujar els colors a qualsevol líder polític del nostre àmbit cultural. Bé, probablement també m’equivoco en aquesta referència: potser el Sr. Trump o alguns presidents de l’extrema dreta europea ho haurien pogut fer. Però en tinc molts dubtes: una cosa son les idees que un defensi i l’altra l’insult a una llengua parlada per milers de persones, sigui quina sigui.
La conclusió que estic a punt de treure’n em resulta penosa: si Espanya no té remei i és i serà així, potser no val la pena que continuem escarrassant-nos per construir un projecte comú amb ella. Mai he estat independentista però m’he passat pràcticament tota una vida buscant aquesta Espanya ideal que ja desespero de trobar. Si realment no existeix i la real és la que encarna la Sra. Ayuso, potser millor que ens en donem de baixa.
Us demano perdó pel pessimisme de l’article: avui faig anys (massa) i això sempre indueix a recapitular.
