El meu pare em va regalar una ploma estilogràfica quan tenia onze anys. La seua carcassa era negra i portava una revora daurada al cap i a la part inferior del tap que calia enroscar quan s’acabava de fer servir. Era un dels millors regals que un infant podia rebre quan els anys seixanta ja estaven a punt de girar pàgina. Era un regal no sexista –mot que encara no estava inventat– que tothom lloava quan el contemplava, donava categoria acadèmica i tot d’una et feia sentir més gran. Amb aquella ploma era fàcil escriure amb bona lletra mentre la punta de l’estil lliscava sobre les pàgines de les llibretes pautades amarada de tinta blava o negra, però, si us plau, no canvieu el color de la tinta a la mateixa pàgina! Les paraules hi quedaven escrites per sempre, fluides i regulars, com si la ploma li donés un poder especial a la maldestra mà que la dirigia.
Ara recordo aquells anys en què vaig escriure amb ploma –i després amb bolígraf– com una experiència sensorial, gens comparable a la que et retorna el soroll del teclat o la visió d’una pantalla. Escriure sobre el paper feia una remor suau i cada grup de lletres oferia el seu so característic, com si fos la gràfica d’un sismograma. Les paraules es formaven a dins del pensament i la pulsió del cos les duia a fora, materialitzant-les en una forma única i irrepetible. Quan em vaig poder alliberar de l’encarcarada cal·ligrafia que ens obligaven a practicar i que formava part del currículum escolar, la meua escriptura va esdevenir gairebé un plaer creatiu. De vegades unia el punt de la i amb la lletra següent, mentre el pal petit de la t quedava allargada per sobre de tota la paraula formant una barrera protectora. El llaç inferior de les g o de les f, quedaven reduïts a un traç ferm en contrast amb algunes rocambolesques majúscules que encara volien guaitar. La pressió que hi exercia de manera aleatòria però involuntària decidia el color de cada fragment de lletra, atorgant-hi al conjunt sensació de relleu. Així i tot, la meua escriptura resultava prou entenedora. Deixa’m veure els teus apunts, em deien algunes companyes ja a la universitat, de vegades només pel plaer de contemplar les pàgines escrites amb lletra personal, equilibrada però alliberada de la carcassa de la disciplina. Llavors estava ben vist fer mala lletra. Era un signe de rebel·lia i de lluita contra el que estava establert. Els apunts amb lletra deixada i sense cap estètica eren freqüents. Ells també formaven el seu art. Perquè escriure a mà és un art que reposa en l’interior de cadascú. Només el treball d’anys pot arribar a formar una lletra que equivaldrà a l’empremta dactilar. Escriure a mà no et deixa marge per a l’error.
Cal pensar bé el que es vol expressar, i mirar que no hagis repetit la paraula que estàs a punt d’escriure. I ara torna a llegir-ho, que després te n’adonaràs dels errors i ho hauràs de repetir tot. I se t’acaba la tinta i hauràs de demanar-ne al company del costat, i la té d’un altre color. Cal tenir a mà i al cap un bon nombre de sinònims i un arxiu amb les idees que vols deixar explicades. I ordenar els teus pensaments mentre els il·lustres en el full en blanc. I anar amb compte amb l’ortografia, que has hagut d’anar aprenent mentre passes apunts a net, escrius redaccions i repeteixes treballs inadmissibles. Tal com diuen els experts, aprendre consisteix a formar noves connexions cerebrals i, segons un estudi recent, escriure a mà en produeix més que escriure en un teclat. A més, millora l’ortografia i ajuda a retenir informació en la memòria.
Tot això ho deixo escrit amb teclat perquè no soc aquí per criticar els ordinadors ni les tablets, sinó per explicar per què ho he recordat. Fa unes setmanes vaig rebre un regal molt especial. Mossèn Sebastià –persona remarcable en el seu municipi als seus noranta-sis anys– em va fer arribar el seu llibre i em va fer l’honor d’escriure’m a mà una dedicatòria a la pàgina de cortesia. Un gran honor, tenint en compte que ho va haver d’escriure a desgrat de la seua visió reduïda. La imatge que avui he triat és una part d’aquest text. No calen més comentaris; la seua fermesa i energia, la seua vida interior i la seua inquietud espiritual hi quedaran per sempre paleses.