Ja hem començat el mes d’agost però el sarau mediàtico-polític no sembla que se n’hagi d’anar de vacances. Ben al contrari, com cada estiu, quan les notícies són escasses els actors polítics remenen el bagul dels darrers mesos i les estiregassen tant com poden.
Darrerament hem descobert un nou esport mediàtico-polític d’alta competició: la recerca de càrrecs públics que s’atribueixen mèrits i titulacions inexistents o, pitjor encara, falsificats. Ara que no tindrem tanta feina, podrem seguir els resultats d’aquesta curiosa lliga: tants títols fuls del PSOE contra tants del PP. Sense descartar que d’altres partits en puguin encaixar també. Prenguem-nos-ho amb humor, ves que tanta sordidesa no ens enterboleixi el descans. I pensem que si més no aquests descobriments serveixen per apartar de la vida pública alguns personatges que, només pel fet d’haver estat capaços de mentir sobre el seu currículum, no mereixen ser-hi.
I això em porta a un cas netament diferent però entorn del qual s’ha plantejat aquesta setmana una discussió que sempre m’ha semblat interessant. Em refereixo a la dimissió del Fiscal General de l’Estat pel fet d’haver estat imputat en una causa penal i tenir previsiblement a prop l’obertura del corresponent judici. He sentit veus en contra, que normalment argumenten que si ell sap que és innocent, ha d’aguantar fins al final. Jo no hi estic d’acord. En un cas com aquest, crec que la qüestió que hauria de determinar la dimissió no és la culpabilitat o la innocència sinó l’existència d’indicis raonables de la comissió d’un delicte.
El Sr. García Ortiz és innocent fins que no es declari la seva culpabilitat, cosa que no ha passat a dia d’avui. Però allò que sí que ha passat és que els jutges han considerat que hi ha prou indicis racionals perquè se’l sotmeti a un judici en el qual es decidirà sobre si ha delinquit. I jo crec que aquesta situació, per sí sola, és la que obliga a dimitir els càrrecs públics. El Sr. García Ortiz pot, perfectament, sentir-se i saber-se innocent dels delictes que se li imputen. És més, tots hem de considerar-lo innocent fins que no es demostri el contrari.
Però allò que no pot ignorar el Fiscal General és que hi ha hagut uns jutges que han considerat que hi podria haver dubtes raonables sobre la seva innocència. No uns periodistes ni uns polítics: uns jutges que, al cap i a la fi, eren els encarregats de decidir sobre la qüestió. I en especial en aquest cas, en què l’acusat forma part de l’organització judicial, i no pot desconèixer aquesta circumstància. Està en el seu de dret de discrepar de l’opinió dels jutges, és clar que si, però això no invalida el que han dit en exercici de la seva funció. Per això crec que en aquesta situació qualsevol càrrec de designació política hauria de dimitir, i amb molta més raó encara, el Fiscal General de l’Estat.
Perquè per altra banda, francament, no he vist que ni el Fiscal General imputat ni els dirigents del partit del Govern que l’ha designat atribueixin aquesta imputació a la politització i parcialitat de la Justícia. Si ho haguessin fet, potser es podria comprendre una actitud de rebel·lia i de no voler deixar el càrrec. Però no l’entenc si només s’excusa en el fet de considerar-se innocent.
