L’excusa que han posat els Comuns per no pactar els pressupostos de la Generalitat m’ha semblat ridícula. En els pressupostos de l’any passat que van aprovar ja hi havia el tema del Hard Rock i van trobar una fórmula per sortejar-ho. A més, suposo que eren conscients del que implicava la seva postura. Era previsible l’avançament electoral que s’ha produït i que la valoració de l’aprovació de la llei d’amnistia seria molt diferent de com hauria sigut en circumstàncies normals, estaria falsejada per les proclames electorals que cada partit faria per diferenciar-se dels altres. També està distorsionant l’estratègia del govern de coalició, per exemple, la convocatòria electoral fa inviable negociar els pressupostos del 2024. Finalment, deixa en qüestió la figura de Yolanda Díaz com a líder de Sumar. La falta d’arguments va quedar clara en l’entrevista que li van fer al ministre Ernest Urtasun al programa La noche del canal 24horas. Allà, Urtasun, representant als Comuns, va repetir un cop darrere l’altre un mateix argument que se sabia de memòria, una manera absurda i coneguda d’esquivar les preguntes dels periodistes. Yolanda Díaz no crec que estigui contenta, als Comuns els ha sortit el tret per la culata, no en sé veure cap avantatge i veure’m com els hi surt l’aposta. I em pregunto, quin paper hi ha jugat la Colau? Una líder que va tenir el seu paper i que ara mateix el millor que podria fer és deixar pas a nous lideratges.
Mentre hi ha partits que s’intenten situar, ERC i sobretot els socialistes, saben amb quin programa i amb quin candidat volen concórrer a les eleccions. Fa dos caps de setmana va tenir lloc el congrés del PSC. Estava programat de fa temps i la casualitat ha fet que coincidís amb l’anunci de la convocatòria electoral, això ha fet que s’hagi convertit en el primer acte d’una llarga precampanya. Els socialistes, Salvador Illa i tot el partit no han desaprofitat l’ocasió recolzats pel fet que existeix un acord molt ampli sobre el programa i el candidat.
El procés va suposar un cop dur per la cohesió social a Catalunya, va suposar la divisió ciutadana en dos blocs enfrontats. No és estrany que el PSC, que ha fet de la cohesió social un dels seus eixos programàtics, en sortís tocat. Ciutadans, que va jugar a la polarització va ser el gran beneficiat, però a mesura que l’enfrontament va anar de baixa, el PSC, de la mà de Miquel Iceta, es va saber recuperar. Iceta va saber quan era el moment de retirar-se, cosa que no tenen clar ni Colau ni els líders del procés, i va donar pas a Salvador Illa. Sota el seu lideratge, avui els socialistes catalans tornen a ser el partit ampli que millor representa la diversitat del poble català. El partit catalanista que parla de catalans en el sentit de “ciutadans de Catalunya” del president Tarradellas, que valora la cohesió social (som un sol poble) i que té clar que, lluny de discussions d’identitat, que s’ha de posar l’esforç en governar Catalunya per tornar a ser capdavanters en moltes coses, algunes com en emprenedoria, en ciència, en serveis, ensenyament, sanitat, serveis socials, etc.
El discurs d’Illa al final del Congrés va coincidir, com no podia ser d’una altra manera, amb el del president Sánchez en la política econòmica i en la política de reconciliació (que havia intervingut abans que ell) però va introduir una diferència sotil, però molt important, en el de la confrontació total que Sánchez practica amb el bloc PP-Vox. Al contrari que Sánchez, Illa va posar l’èmfasi en la necessitat de respecte a les normes, als partits polítics, als sindicats i empresaris, i a tots i cadascú dels ciutadans. Els altres partits, va dir, han de ser escoltats com adversaris amb projectes discrepants, però mai com a enemics i va donar una càlida benvinguda als representants de sindicats, associacions empresarials i partits polítics perquè, va afirmar, la seva presència és una cosa rellevant que cal cuidar. Al final va tornar a insistir que els socialistes es dirigien a tots els ciutadans de Catalunya, i va insistir en la urgència de governar Catalunya i governar per a tots els catalans.
Vist des de dalt, és d’agrair aquest discurs que va fer Illa, ja que retorna la política al lloc natural del qual no hauria d’haver sortit mai, el del respecte dels altres que són adversaris amb projectes diferents però mai enemics. Illa ha fet una reivindicació de la necessitat de recuperar la relació fraternal amb els altres pobles d’Espanya i d’Europa. Com a empresari que soc, recuperar l’estabilitat ha de ser un dels nostres objectius. El teixit empresarial ho reclama i ho necessita. Tant de bo, sigui ell o la força que sigui, però ara ha de ser un nou període d’estabilitat, ordre i progrés pels catalans..
