Tony Alcántara / Thaïs Nonell Aran Farràs, amb la medalla del Campionat Europeu.
P.- Com vas començar a jugar a rugbi?
Vaig començar amb només 10 anys al Club INEF Lleida, després que el meu germà s’hi apuntés. Inicialment, jugava en equips mixtos i fins i tot vaig estar a punt de deixar-ho. Però amb la creació d’un equip femení vaig continuar i avui formo part del sènior.
P.- En quina posició jugues habitualment?
He jugat en diverses posicions, però sobretot de centre i d’ala. L’ala és la jugadora que rep la pilota a l’últim tram i té espai per córrer, així que la velocitat i el placatge són essencials.
P.- Com ha estat el teu camí fins a arribar a la selecció espanyola?
El 2022 em van convocar per primera vegada amb la selecció catalana de rugbi 15, amb qui vaig disputar els Campionats Autonòmics els dos anys següents. El desembre del 2024, vaig anar a entrenar amb la selecció espanyola de rugbi 7. I aquest juliol vam quedar campiones d’Europa Sub-18 després de derrotar a França.
P.- Com ho vas viure?
Sincerament, no entrava dins els meus plans. Per a mi, era impensable, ha estat la recompensa a tot el sacrifici fet, tant per mi com per la meva família i el club INEF Lleida, que m’ha fet ser la jugadora que soc.
P.- Quin és el moment més especial que recordes?
Quan vam guanyar el Campionat Autonòmic amb la selecció catalana, l’any 2023. Recordo que l’àrbitre va xiular el final, totes vam córrer cap al mig del camp i ens vam abraçar.
P.- Compagines els entrenaments amb els estudis?
Sí, aquest any he fet la selectivitat. Va ser dur, perquè una concentració va coincidir amb la preparació, però he pogut entrar al grau en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport (CAFE) a Barcelona, que era el que volia.
P.- Què t’ha aportat el rugbi personalment?
Sobretot valors, com el respecte, el compromís i el treball en equip. A més, jugar i entrenar és una via de desconnexió.
P.- Què té el rugbi que no tenen altres esports?
El respecte cap als àrbitres i rivals. I el tercer temps, que és un espai on els dos equips comparteixen menjar i conversa després del partit. És una tradició molt bonica i poc coneguda.
P.- Creus que el rugbi femení encara arrossega estereotips?
Sí, molts. Encara sorprèn que una noia jugui a rugbi. La gent té la imatge que només poden jugar-hi dones amb un cert físic i no és veritat. El rugbi és un esport inclusiu, hi ha lloc per a tothom.
P.- T’agradaria dedicar-t’hi professionalment?
M’encantaria, però és molt difícil. Encara és un món precari, sobretot per a les dones. A llarg termini, m’agradaria opositar per a ser bombera.
P.- Com vas viure l’homenatge que et van fer al teu poble, Penelles?
Va ser molt emotiu. Veure el suport del poble em va fer sentir estimada i orgullosa de ser d’on soc.
P.- I ara, quin somni et queda per complir?
Si puc somiar en gran, diria que arribar a uns Jocs Olímpics o a un Mundial!
