Fa 55 anys, el 6 de març de 1970, sortia al mercat ‘Let it Be’, cançó que donaria títol a l’àlbum dels Beatles que, malgrat el seu èxit, va suposar el principi de la fi del grup britànic. Per més que sigui considerada una de les millors cançons de tots els temps, per a mi és un autèntic ‘pastelazo’, com tampoc estic d’acord que el Quartet de Liverpool estigui elevat al pedestal de banda més important de la història de la música al segle XX, mentre veiem que ‘sus majestades’ els Rolling Stones segueixen suant la samarreta passant ja els 80 takos. A sobre, els Lennon, McCartney, Harrison i Starr van comptar amb la inestimable col·laboració del gran Billy Preston a l’òrgan Hammond i la veritat que tenen temes molt més canyers com ara el ‘Get Back’ o el ‘Revolution’.
El meu principal rebuig a la cèlebre banda de la Gran Bretanya em ve de temps d’internat al seminari (‘semen ari’) salesià, entre el 1968 i el 1973, quan l’única ‘música moderna’ que ens permetien escoltar era precisament la dels Beatles. Tota la resta era música sacra, cants gregorians i els clàssics, cosa que tampoc estava gens malament per a tots els que som melòmans d’ànima.
Malgrat tot, això no era impediment perquè en els períodes de vacances d’estiu em dediqués a indagar en altres bandes com els Stones, que estaven prohibits entre murs. Va ser quan vaig descobrir el ‘Satisfaction’ que tant m’identifica i molt més, com per exemple que entre el modeset ‘Deixa’l ser’ i el més rockero ‘Deixa’l sagnar’ no hi ha color i els dos discos compleixen 55 anys.
El primer és dels Beatles i el segon dels Stones, pel meu gust molt superior, és clar. El debat està servit entre ‘Let it Be’ i ‘Let it Bleed’… Oh yeah!
