Dijous d’aquesta setmana el diputat al Congrés i dirigent de l’organització política Sumar, Sr. Errejón, va dimitir de tots els seus càrrecs i va anunciar que abandonava la política. Ho va fer públic a través d’un tuit al seu compte a la xarxa X que incloïa un comunicat bastant llarg i que, segons desprès hem pogut comprovar, era bastant equívoc.
Efectivament, en una primera lectura, el comunicat semblava justificar la seva dimissió pel cansament, la tensió i l’estrès personal que li havia provocat l’activitat política continuada en primera línia. Seria una actitud que tothom podria comprendre i que seria capaç de generar empatia envers el polític dimissionari. També feia referència, i és un aspecte que em va xocar des del primer moment, a la contradicció que li suposava dur textualment, “una forma de vida neoliberal”, i haver de defensar uns valors que hi resultaven contradictoris. Però també aquest reco-neixement em va acabar semblant un signe d’honestedat que resultava comprensible.
Però poc desprès de fer-se públic aquell tuit, es va saber que existien diverses denúncies per part de dones que l’acusaven de comportaments masclistes i inclús d’agressions sexuals. La mateixa nit de dijous es va presentar una denúncia penal en una comissaria de Madrid contra el Sr. Errejón.
Aquesta circumstància dona un sentit completament diferent al comunicat que va publicar el polític dimissionari. Sense cap dubte és un intent de justificar-se per comportaments que son execrables des de qualsevol punt de vista i que els partits en què ha militat condemnaven explícitament. Encara pitjor: només es dedica a justificar-se a ell mateix, sense dedicar ni el més mínim comentari a les dones que van patir aquesta mena de comportaments, les víctimes en definitiva.
És clar que no podem anticipar cap conclusió, ni tan sols a nivell indiciari, sobre la possible responsabilitat penal del Sr. Errejón. Això ho hauran de decidir els tribunals i, fins que ho facin, hem de presumir que no n’hi ha hagut. Però allò que sí que ha reconegut són comportaments masclistes en la seva relació amb les dones que, tot i que puguin no ser delictius, son rebutjables en general i ho eren explícitament per ell mateix i els partits en què ha militat.
El cas obre un munt d’interrogants. Per exemple: què fem malament perquè les dones no s’atreveixin a denunciar aquesta mena de conductes; o cóm és que ni la gent que li era propera ni la seva pròpia organització política no ho hagin tallat abans. A mi em preocupa especialment aquesta darrera.
També em preocupa que si el cas es referís a un polític de dreta –i sobre tot dels sectors que neguen la violència masclista— és probable que no li donéssim tanta importància. I crec que en té la mateixa. N’haurem de continuar parlant.
