En un viatge recent entre Saragossa i Pamplona vaig veure com, en moltes zones rurals o naturals, hi havia centrals eòliques, solars, línies i subestacions elèctriques per tot arreu, fins al punt que feia impossible el vol dels ocells. A més, aquestes instal·lacions es complementaven amb accessos, sovint, asfaltats i il·luminats. El panorama resultava propi d’un polígon industrial escampat pel territori. Tot plegat per fer negoci amb l’energia i transportar-la ben lluny, malgrat les pèrdues que això suposa. El model d’implantació de les energies renovables que s’està duent a terme a l’Estat espanyol i a Catalunya dista molt del que es considera racional o eficient. Les administracions s’estan venent el món rural, el paisatge i el patrimoni natural a l’especulació, com sempre han fet amb la resta de sectors. Tot el que no sigui zona urbana, es classifica com a rerepaís, l’àmbit d’on extreure recursos perquè les grans ciutats no parin de créixer i vagin omplint-se de turistes, que és el que interessa. Ja es poden queixar les desenes de plataformes ciutadanes, com la de l’Horta de Lleida, que defensen un model basat en l’autoconsum i en la generació de proximitat. Som esclaus del capital i així seguiran les coses, de moment.
Sessió: No iniciada
Menu
