Acabes de guanyar el 29è Premi Màrius Torres, què suposa?
Bé, és el premi que es convoca a la ciutat on visc i duu el nom de la que potser és la icona literària més important i potent de les comarques de Ponent i un dels poetes cabdals de la poesia catalana dels segle XX. És un honor, per tant, que el jurat considerés el meu original prou digne per ser-ne distingit.
Ho has fet amb el poemari ‘Les despulles’, què trobarà el lector? Quina és la seva estructura i quins temes has volgut abordar?
El títol ‘Les despulles’ no és definitiu. Un cop enviat el poemari al premi em vaig adonar que ‘Les despulles’ era el títol que Beaudelaire va utilitzar en el segon llibre que va escriure i darrer que va publicar, i que va ser traduït al català per Pere Rovira i, amb el mateix títol, publicat l’any passat a Pagès, la mateixa editorial que ha de publicar el meu llibre! Entre una cosa i l’altra suposo que hauré de buscar un altre epítet, tot i que difícilment en trobaré cap de més adient i amb tanta força com aquest. El llibre és un únic poema estructurat en una trentena d’unitats estròfiques de vuit versos decasil·làbics, on cadascuna funciona també com a poema individual. En poesia els temes són sempre els mateixos des l’antiga Grècia: les misèries de la vida i de la mort, de la condició humana, el desig, el pas del temps… El que canvia al llarg dels segles és la mirada amb què els diversos autors s’hi enfronten, els re-interpreten i els re-formulen a mesura que el pensament i les societats avancen i s’actualitzen.
En rebre el premi vas dir que els Premis Literaris eren una de les activitats que encara es feien a Lleida en clau de país. Per què s’estan perdent, mirem massa a fora, ens mirem massa a nosaltres mateixos?
És una qüestió d’escala. Per una banda ens omplim la boca proclamant la capitalitat del Ponent català, però la política cultural de les nostres institucions es formula des del localisme provincià. Només algunes iniciatives es van plantejar en el seu temps en clau de País i són les que ara perduren. Premis literaris, Animac, Fira de Titelles i poca cosa més. Havien tingut dimensió de País el Festival de Jazz, el Festival de Poesia, la Mostra de Cinema… En el cas del Festival de Jazz, el van anar ofegant econòmicament fins que al final el van fagocitar, tot i que encara el dirigeix com pot i amb un pressupost paupèrrim en Josep R. Jové. La Mostra de Cinema se la van carregar directament i el Festival de Poesia, que havia tingut projecció internacional, l’estan deixant morir d’inanició. Ens omplim la boca proclamant la capitalitat cultural de Lleida mentre redueixen el concepte de cultura a la trista condició de l’entreteniment i l’oci més o menys culturals, sense cap mena de criteri, exigència qualitativa o planificació. La política cultural es redueix a la il·luminació divina i l’ocurrència més o menys afortunada. Que un poble de 500 habitants com Penelles hagi estat capaç de concebre i celebrar un festival d’art urbà de projecció internacional com el Gargar i que l’Ajuntament de Lleida n’hagi volgut desenvolupar una iniciativa similar que, comparada amb el primer, no passa de ser-ne una trista i precària imitació, ens hauria de fer pensar.
Com es podria canviar aquesta tendència?
Difícilment! Ja des de l’escola, quan un nen fa quatre cops de peu afortunats a una pilota se’l glorifica i aplaudeix i si el que fa és, per exemple, un poema, en la majoria dels casos és el propi professor el primer en ridiculitzar-lo i estigmatitzar-lo.
Però també és una qüestió de prioritats econòmiques. Els ajuntament destinen diners a cabassos a promocionar l’esport mentre que els pressupostos per cultura van migrant progressivament. Van fent ‘cosetes’, que vesteixen i entenen que les han de fer, però no saben massa bé perquè!
Algú es pregunta com és que a Girona, per exemple, gairebé tot el que fan adquireix dimensió de País? És que els gironins tenen unes peculiaritats genètiques diferents a les nostres? La resposta és en una única paraula: pressupost, pressupost i pressupost. I després, creure’s al sector i als actius locals més enllà del pervers tòpic del “…pots comptar!”.
També vas destacar la importància de la tasca que fan els tècnics municipals, per què?
Amb uns quadres polítics sense criteri ni sensibilitat, ni imaginació ni voluntats, són alguns tècnics i la seva vocació i professionalitat els que aguanten, com poden, l’activitat cultural institucional. I en molts casos assumint funcions i responsabilitats que van més enllà del que els tocaria o apagant els focs que sovint ocasionen els primers. Sense els tècnics, les polítiques culturals institucionals s’haurien reduït ja a una pèssima i pretensiosa caricatura.
Quina és la teva percepció del món de la poesia d’avui a Ponent a nivell literari?
A Lleida tenim alguns dels millors poetes catalans vius i algun d’ells amb projecció internacional. Noms com Jordi Pàmias, Rosa Fabregat, Jaume Pont, Pere Rovira, Josep M. Sala-Valldaura … constitueixen un actiu i un patrimoni cultural que ja voldrien Girona o Tarragona. Pont, traduït a més d’una vintena de llengües i amb reconeixements a països com França, Itàlia, Canadà, Grècia… Rovira amb la seva projecció estatal … Sala-Valldaura, també a Canadà i França, Romania … I una posterior generació on destaquen noms com Dolors Miquel, traduïda i publicada també a França o als EUA, Xaviar Macià, Txema Martínez, Pere Pena, Amat Baró o l‘Àngels Marzo, per citar-ne alguns.
A part, a Lleida, a causa del tradicional ostracisme a què ens condemna la geografia i la distància amb Barcelona, s’ha desenvolupat una mena d’eco-sistema literari força dinàmic i cohesionat que no té equivalència en altres disciplines creatives o en altres territoris del País.
D’altra banda, l’eliminació, fa uns anys, de l’assignatura de literatura a les escoles ha fet recular de forma ostensible el coneixement i l’accés a les disciplines literàries i, per tant, l’aparició de relleus generacionals amb uns mínims nivells de lectura, formació i qualitat.
I pel que fa a la programació d’activitats i la implicació dels àmbits públic i privat? Hi ha algun exemple que sigui destacable?
Tret dels ‘Vespres en vers’ que organitza directament l’Ajuntament, o les sessions de l’Aula de Poesia de la UdL, no hi ha a Lleida cap iniciativa estable que permeti acostar a la ciutat la poesia que es fa, per exemple, a Mallorca, València o Girona i Barcelona. Organitzar un cicle de lectures requereix diners: pagar honoraris (els poetes tenen el mal costum de voler cobrar per la seva feina), desplaçaments o allotjament, despeses que difícilment es poden assumir des de l’àmbit estrictament privat sense el patrocini i recolzament institucionals. I l’Ajuntament acostuma a desentendre’s de les propostes que els arriben en aquest sentit.
Fa poc has publicat ‘De cos present’, la teva poesia reunida des del 85 fins al 2018, com diries que ha anat evolucionant pel que fa a la temàtica i als aspectes formals?
Jo em moc entre una producció d’arrel simbolista, on la sonoritat i el treball de construcció conceptual dels poemes hi te un accentuat protagonisme, i una discursivitat expressiva propera a la prosa, amb un llenguatge planer, però sotmès a la rigorositat de l’estructura mètrica. I aquestes dues tendències amb els anys s’han anat fusionant. Formalment diria que he passat del vers lliure dels primers llibres a la rigidesa mètrica del decasíl·lab, a ‘Les ciutats i els homes’ o ‘LÓrdre de les coses’, per acabar tornant al vers lliure a partir de la fragmentació del vers normatiu. Això és més evident, però, en ‘El llum del cartògraf’, que no ha estat inclòs en el recopilatori, i en ‘Les despulles’.
A més, ja tens aquests poemaris més actuals que no van entrar i que continuen ampliant la teva obra, en què estàs ara?
A part dels ara esmentats, hi ha un altre poemari acabat –‘Ambre’- que suposo que acabarà sortint la propera tardor i que és un divertimento experimental amb uns quaranta micro-poemes on la composició visual, les dobles o terceres opcions de lectura i fins tot la fragmentació de les mateixes paraules hi tenen un paper essencial.
També hi ha dos carpetes obertes en les que vaig treballant i un projecte de recollir en un volum tot un seguit de textos de diverses èpoques que han anat sortint publicats, de forma esparsa, en algunes revistes i plaquetes o que simplement es van quedar oblidats al calaix perquè no acabaven d’encaixar en els llibres finalment publicats. Hi ha prou material, per tant, per plantejar d’aquí a pocs anys un segon volum de poesia reunida.
