No sé com explicar als meus alumnes que llegir versos em fa feliç. Que em fa sentir inculta i privilegiada alhora; i em calma l’ansietat com una dosi de meditació al balcó. I el que vull no és que memoritzin sonets –que tampoc no faria cap mal– sinó que entenguin l’antítesi i la metàfora perquè siguin més esquius. Esquius amb els discursos blans i viscerals i amb les falsedats titulars i els programaris buits. La incultura crea classes dominades. No l’entenc, profe, la poesia, em diuen. I què. Tampoc entens la vida. No pas tota. I bé que la vius. És teva, la vida? Doncs la poesia també. Posa-hi tot el que tinguis, a viure i als versos. Tot el que saps, tot el que ets; i deixa-ho entrar (i deixa que brolli). Cal fer l’esforç de la cultura, cal deixar-se endur i no tenir por. Viure per l’art, viure dins l’art, que és meu i teu.
Que no ho veiem, que si una societat tendeix a la frivolitat és més fàcil menjar-se’n les ànimes? Si la fermesa de la pell és la primera causa d’insomni, per davant de la combustió del sector sanitari o l’educatiu, aleshores estem damnats. Els banyuts faran de nosaltres el que els sembli perquè ja hem desallotjat el criteri. I els discursos simplistes, els que repeteixen consignes, talment tornades d’himnes, apegalosos, flatulents, es fan espai en la nostra inconsistència. Així de senzill. Com més incultes, com més allunyats de la iridescència de les humanitats artístiques, de la filosofia alliberadora, del qüestionament de les lingüístiques, les antropologies o les històries, més vulnerables. Febles. Captius.
Però l’esclau amb síndrome d’Estocolm s’autoapallissa: allò que no entenem, ho desmereixem. I, ni la poesia no serveix per a res, ni cal saber quin any va començar la Guerra Civil. Qui sap aquestes coses és, ara, aquell al qual dona bo d’estomacar al pati. Mentre l’estoves, no té temps de parlar. Tampoc ningú té temps de fixar-se que tu no tens cap argument. Que ets tu, l’indefensable; tu, el que agredeixes, el que desmereixes, el que renegues d’allò que, per segles, ha estructurat tot el que et fa humà; allò que et fonamenta els drets i les oportunitats. Que ets tu que deixes l’humà per abraçar la bèstia i no ets més que instint egòlatra i bestialitat tosca.
Ara pla: els discursos més senzills ens fan ballar perquè tampoc n’entenem d’altres. I així, anem votant, triant personatges maniqueus, fent bandera de la simplicitat quan voldríem dir-ne ignorància. Què passa al món, que combrega amb el primer que passa? Que Trump compleixi el programa que va prometre no és garantia dels (teus) drets. Ja tenim al cap de què reneguem, quan li aplaudim el compromís? De qui és Groenlàndia? De qui és l’aire net o les terres rares? De qui és la sobirania, la democràcia o la integritat?
De vegades, el respecte exigeix no sortir-te amb la teva al cent per cent. Poder viure en una realitat amb tonalitats indefinides és la llibertat. I això passa als parlaments i a les comunitats de veïns. Quan s’aixeca massa la veu és que la intransigència (o l’infantilisme) agafa força. M’agrada la impertorbabilitat, a sol i a serena, de les paraules escollides, del cal·ligrama insondable. L’equilibri dels mots hàbils i juganers. La distància respectuosa que hi ha d’una plana a l’altra del llibre.
