Es diu que els alumnes de Catalunya, Ceuta i Melilla, són els pitjors preparats d’Europa. Els estudiants surten de la primària sense saber res, fins i tot amb greus dificultats lectores. Després del batxillerat saben una mica més, poca cosa i ingressen uns a la universitat i els altres busquen feina. La raó del fracàs escolar a Catalunya respon a diversos factors, ara bé, en considero un que molt poca gent el té en compte: l’analfabetisme funcional i el cinisme cultural dels progenitors. Aquests pares ni llegeixen, ni s’interessen per res de caràcter espiritual i no porten als seus fills a activitats relacionades amb el creixement intel·lectual. Participar en actes socioculturals festius, cinema, museus, teatre… són algunes d’aquestes activitats que no fan perdre massa el temps al matrimoni. Els fills rarament han vist els pares amb un diari o un llibre a les mans, i si entra una revista és d’aquelles sensacionalistes amb moltes més fotografies que textos.
El 5 de desembre de l’any passat va publicar-se l’informe PISA que ratificava l’estudi del mes de maig i efectivament els alumnes pitjor preparats són els catalans. Catalunya ha passat d’una educació excel·lent amb bons resultats a un desastre, les causes sembla que no han estat estudiades. Quan la cultura és per a tothom, la cultura es trivialitza, igual passa amb l’ensenyament, que també es vulgaritza. La naturalesa i els factors socials i econòmics han fet que uns nens puguin ser més llestos que d’altres, i quan això passa es baixen els nivells per no frustrar a la canalla que els costa molt seguir als més espavilats i més cultes. Entenc que l’escola actualment està pedagògicament desorientada perquè vivim en un temps desgavellat, quasi incomprensible i el futur que vindrà és incert.
El període acadèmic abans estava perfectament dissenyat, el batxillerat de lletres o ciències i poques eren les carreres. Era fàcil preveure el demà pels estudiants universitaris perquè tots trobarien feina de la seva especialitat. Ara hi ha un ventall immens d’opcions estudiantils un cop acabat el batxillerat o el segon grau de la Formació Professional. Molts d’aquests estudis no els entenc, però són ofertes universitàries, segurament en sortiran més de noves i d’altres que s’ofereixen ara desapareixeran. Aquest desconcert acadèmic planteja dificultats i la pregunta que deuen fer-se tots els que en saben de l’Educació és: què cal ensenyar als estudiants? Hem de primar només el saber pràctic, que té eficàcia laboral, i oblidar el saber per saber de la Filosofia. També les especulacions sobre les ciències pures i limitar-nos al que exigeix la nova societat? Importa saber història, llatí, grec, música, religió, història de la literatura i les arts? Importa, sí, però no és necessari per treballar. Ho mantenim o ho traiem de l’ensenyança?
En l’ensenyament actualment res és permanent, res és estable en l’educació escolar. Tot s’improvisa i no es fa de mala fe. La cultura audiovisual és imprevisible, inabastable, ningú sap quina incidència tindrà en els nens del demà. Segons l’últim informe de l’ONU, 670 milions de persones en tot el món no saben llegir, ni escriure. L’avenç, encara que progressiu (el 2003 la xifra era de 861 milions), continua essent insuficient; aquest problema devastador no sols afecta els països més subdesenvolupats, els que es considera que pertanyen al tercer món. Als Estats Units, el país més ric del primer món, hi ha 16 milions d’analfabets integrals que no saben llegir ni escriure. També es creu que hi ha entre 43 i 44 milions d’analfabets funcionals, de gent que té dificultats a l’hora de llegir i escriure. Vuit de cada deu estudiants de secundària a Mèxic no comprenen el que llegeixen i el 34% dels estudiants de nivell mitjà superior i universitari no entenen el que llegeixen i no poden fer inferències sobre un text.
Vist des de dalt, si avancem sense fre cap a una nova cultura audiovisual, quin sentit té l’escola tradicional? Quina funció i quin paper haurà d’assumir en el nou món? Com s’ha de preparar els estudiants perquè s’incorporin a una societat en la qual llegir i escriure serà hegemònic del sector social més culte. Que vist així, serà el que ocuparà els càrrecs de poder i de responsabilitat en la política i en l’economia.
