Quan Àngel Ros va prohibir el burca tothom es va fixar en Lleida. Era l’any 2010 i la capital de Ponent va ocupar portades de diaris de tot arreu. En aquell moment no hi havia massa dones amb burca i, per tant, potser era excessiu. Però l’expaer ja tenia en ment liderar el PSC i el pas que va fer segurament tenia molt a veure amb aquella idea (de fet, li hagués anat molt millor als socialistes amb l’Àngel Ros que amb Pere Navarro, però això ja seria objecte d’un altre article). El cas és que l’associació Watami per la Llibertat i la Justícia va recórrer aquella decisió i el TSJC va donar la raó a Lleida però el Tribunal Suprem sí que li va esmenar la plana al sentenciar que un ajuntament no pot entrar a regular qüestions que entren dins de la llibertat religiosa. I és aquí on hi ha un debat interessant, que admet molts matisos i que, com tot a la vida, va del blanc al negre passant pel gris. Com a periodista, em vaig plantejar parlar amb una dona que portés vel integral. Vaig contactar amb una persona que em va dir que em buscaria algú que pogués parlar. Quan em va dir que sí em pensava que signaria la millor entrevista de la meva vida però la cosa es va tòrcer al dir-me que el marit de la dona amb burca que jo podria entrevistar també hauria d’estar present a la conversa. I quina llibertat se suposa que tindrà la dona per parlar? Vaig exclamar. Al final ho vaig deixar córrer perquè seria com parlar amb un detingut que critica l’acció de la policia amb els agents davant o amb el treballador descontent amb el seu cap revisant les preguntes. En definitiva, que em vaig recordar d’una anècdota que m’explicava ma padrina de quan al Sant Crist encara hi havia monges de clausura. D’això ja fa molts anys (era després de la guerra). La padrina se’n va anar a veure una amiga que havia ingressat al convent i la seva companya no va parar de plorar en tota l’estona. “Plora d’emoció!”, li deia la monja que custodiava la trobada entre les dos velles amigues. Però la padrina ho tenia clar: Plorava de pena d’estar-se allí tancada. De la mateixa manera que deuen plorar les dones empresonades sota un burca perquè aquesta peça denigra la dona. I sinó ja em direu quants homes s’el posen. Segur que no en veureu cap.
Sessió: No iniciada
