Text: Joan Bellmunt
Fotografies: Santi Iglesias – ACN
La festa primitiva del solstici d’estiu durant la qual l’home passava la nit més curta de l’any en vetlla encenent i saltant fogueres (es repetia en el moment del solstici d’hivern), ha tingut una gran simbologia i continuïtat en la nostra terra, i encara avui en alguns pobles de la muntanya lleidatana es pot trobar reminiscències del que fou aquesta tradició solsticial a través de la tradició de baixar falles.
Aquests darrers anys s’han sumat a reviure aquesta tradició mil·lenària la pràctica totalitat dels pobles del Pirineu, motiu pel qual avui aquesta tradició s’ha proclamat com a: Patrimoni immaterial de la humanitat.
En altres indrets no s’han baixat falles però s’han encès les llamarides o fogueres d’aquesta nit màgica, com és el cas d’Oliana, en què anys enrere les flames de diverses llamarides pujaven cel amunt il·luminant de màgia la nit que aglutina més creences de l’any. Fins i tot es ballava el ball rodó al voltant de les xeres enceses al llarg de les hores.
La celebració dels focs de Sant Joan ha estat sempre plena d’un solemne ritual, a més de tenir un caràcter social, col·lectiu, de poble, de país. Només el sentiment, el simbolisme que ha representat l’encesa de les fogueres i l’arrelament en el cor nadiu, n’han permès la continuïtat, no endebades al llarg de la història aquesta tradició (i altres) ha hagut de superar innombrables dificultats.
Si d’una banda la romanització de la nostra terra va permetre a les tribus dels ilergets, un cop sotmeses, continuar amb les seves tradicions, en arribar a l’any 680, el concili de Constantinoble en va decretar la prohibició, pel fet de considerar les fogueres del solstici d’estiu una pràctica de superstició pagana. Això fou un gran entrebanc ja que l’Església tenia una gran influència, però el poble, fent-ne cas omís, va continuar amb les seves fogueres tot i l’oposició. Cal suposar que fou en aquell moment que la festa i el foc van ser cristianitzats i se’n va dir “focs de Sant Joan”. El cristianisme va fer coincidir les dues festes més importants que se celebraves amb motiu dels solsticis d’hivern i d’estiu, amb el naixement de Jesús i del seu cosí sant Joan , respectivament.
La invasió sarraïna al segle VIII no va ser un obstacle ja que els alarbs van permetre moltes de les pràctiques, les creences i els costums populars dels llocs on es van establir, d’aquesta manera els focs de Sant Joan van continuar celebrant-se i fins i tot potser hi van participar; això almenys ens pot donar a entendre la lletra d’aquesta cançó: “El dia de Sant Joan / és festa tot el dia, / la celebren els cristians / i els moros de moreria.”
Durant tota l’edat mitjana els focs van continuar celebrant-se, i gaudien de molta salut en pobles i ciutats. L’ocupació dels Països Catalans per les tropes de Felip V comportà l’abolició de les nostres institucions i la marginació de les nostres tradicions, la celebració pública de les quals fou prohibida. Amb l’arribada de la renaixença, el nostre poble recuperà aquesta festa. El 1885 mossèn Cinto Verdaguer enalteix amb els seus poemes aquest simbolisme del foc, així com també ho aniran fent altres insignes poetes. L’any 1933 excursionistes, estudiants i molts altres ciutadans donen un sentit de comunitat als focs de Sant Joan, i encenen fogueres a totes les ciutats, viles, pobles i muntanyes, com a símbol d’identitat.
L’any 1955 Francesc Pujades, de la Catalunya Nord, portat pel seu entusiasme pel Canigó i inspirat pel poema de mossèn Cinto Verdaguer, tingué la iniciativa d’encendre els focs de Sant Joan en la pica d’aquesta muntanya i des d’allí repartir la seva flama per totes les contrades de la nostra terra, iniciant així la renovació d’aquesta mil·lenària tradició, i dotant de nou les fogueres d’un sentit col·lectiu i de símbol d’un poble.
Un fragment de l’Himne dels Focs de Sant Joan de Joan Maragall diu: “Ja les podeu fer ben altes / les fogueres d’aquest any / cal que brillin lluny i es vegin / els focs d’aquest Sant Joan. / Parlaran de serra en serra / i de la més alta als plans / Pirineu si resplendissis / tot encès de mar a mar, / i el crit d’una sola llengua / s’alci dels llocs més distants / omplint els aires encesos / d’un clamor de Llibertat!”.
Els nostres pobles són plens de creences, costums i tradicions, en aquestes dates de Sant Joan, la nit del foc, de l’aigua i dels vegetals.
Son molts els pobles que baixen falles, i que aquest any es veuran limitats per aquest maleït coronavirus que tants estralls ha causat i causa. Com a referència agafem Isil, tot i que tots i cada un dels pobles mereixen ser mencionats. Isil és un dels pobles que tradicionalment baixa falles, i es un dels pobles que més renom té, ja que va aconseguir, ja fa anys, que aquesta tradició fos declarada festa d’interès nacional. El ritual comença un mes abans, per tal que les falles estiguin ja seques i a punt de cremar. Uns quants joves pugen fins a l’obaga d’Airoto, on tallaran uns quants exemplars de pi negre, que és utilitzat per a les falles. Després seran netejats de branques i escorça, fins a quedar polits. Pel costat més prim de cada tronc seran oberts en forma de creu amb l’ajut d’unes cunyes de fusta, la qual cosa li donarà forma i permetrà l’assecament per tinent per a la crema. Al faro, es deixaran el centenar de falles en dues piles fins al dia de la baixada, on s’aniran assecant.
La vigília de Sant Joan és el moment de baixar-les enceses. Són els Prometeus que davallen el foc pres als déus per fer-ne do als homes. La serp de foc que formen els fallaires va baixant, lliscant suaument per l’esquena de la muntanya. L’arribada al poble esdevé inoblidable. Les fadrines esperen els herois per donar-los la benvinguda i per oferir-los tres presents: un pom de flors, un tros de cosa i un vas de vi. El cant diu: “Aquesta nit enceneu falles / que demà és Sant Joan / aquesta nit enceneu falles / perquè és festa tan galant”.
El foc de la nit de Sant Joan també s’ha fet present a Les amb la crema d’Eth Haro, i a Arties amb la crema del Taro. Molts i molts altres pobles han vingut baixant falles (a Durro les he corregut i baixat diversos anys), i a la plana no han faltat les típiques fogueres, saltant-les i cantant: “Sant Pere bon home / Sant Joan bon sant / guardeu-nos de ronya / i de prendre mal”.
A Balaguer la vigília de Sant Joan feien córrer manades. Tots els xiquets de set a catorze anys no tenien altre desig que tenir moltes manades per fer-les córrer. Les manades les feien les dones, i era una mena de trena feta amb espigues (arreplegar aquestes espigues pels camps se’n deia espigar) de blat amb tota la palla (cada trena era una manada). Quan la gent els mirava, la mainada agafava un sarpat de manades, n’encenien una i marxaven corrent, tot cridant a fer córrer manades. D’aquesta manera els carrers de Balaguer eren un seguit de passar xavals amb la manada encesa que emplenava de llum i guspires tot l’entorn. A pesar de les dificultats, us desitjo una bona vetllada a la llum del foc de Sant Joan.
