El Joan Vidal Capità va sortir de casa el matí del 20 de juliol del 1936 per anar a l’Ajuntament de Balaguer. El consistori havia demanat a tothom que tingués armes a casa que les entregués. I ell, que era cobrador d’impostos i tenia un revòlver, va ser l’únic que s’hi va presentar i el van detenir. Se’l descriu com un home “catalanista i més aviat de dretes” i tenia sis fills. Però ja no els va veure més. El matí del 5 d’agost el van ametrallar amb 18 persones més (alguns balaguerins, com ell, i altres gent d’església). Va ser una de les 19 víctimes d’un grup d’incontrolats que van escriure la que és, segurament, la història més fosca de Balaguer.
Aquesta ciutat no era diferent de Lleida o Tàrrega. Hi passava el que va passar a tot Catalunya just després de l’aixecament de Franco. Partits d’esquerres, sindicats i anarquistes van ajudar a parar el cop d’Estat feixista del 18 de juliol però alhora es van fer els amos d’una situació que va desbordar el Govern. L’estiu del 36 l’alcaldia estava presidida pel metge Francesc Verdaguer, d’ERC. Havia assumit el càrrec el 8 de juliol quan Domènec Carrové, l’alcalde electe, va ser nombrat Comissari de la Generalitat. El comitè que es va formar a Balaguer, tot i que presidit per Verdaguer, integrava membres d’ERC, del POUM, del PSUC, de la UGT i de la Unió de Rabassaires.
Segons explica Camil Cava al seu diari (un llibre on anava anotant tot el que passava) un tret fortuït va precipitar els esdeveniments el mateix 18 de juliol al vespre. Assabentada la població de l’aixecament de Franco, la incertesa era total. Dos homes considerats de dretes estaven conversant sota casa quan, per accident, a un li va caure l’escopeta i es va disparar. Era Ramir Sellart i podia portar armes perquè era membre del somatent. L’alcalde Verdaguer va ordenar el registre de casa seva i se’l van endur detingut. Se’n va detenir més de gent aquells dies. A més de Joan Vidal també es va arrestar a Lluís Gomà, empleat de l’empresa Explotaciones Hidroeléctricas. Tornava de l’oficina amb una filla de tres anys i quan passava per la Plaça Mercadal se’l van emportar. “La seva filla estava aterrida”, explica una font que prefereix quedar en l’anonimat. Lluís Sala, nét de Gomà, explica que el seu padrí no estava significat políticament i vincula la seva detenció al fet que havia freqüentat tertúlies on hi participa gent de dretes. Aquells dies hi va haver més detencions. Com la del també cobrador de contribucions Josep Baró. Segons relata Camil Cava s’havia refugiat a Gerb però una trucada de l’alcalde Verdaguer dient-li que no li passaria res el va fer tornar. Després de declarar a l’Ajuntament el van detenir. També es va arrestar el propietari rural Gaspar Lluch a la Ràpita i el contractista Joan Tarrés. “El meu padrí era catalanista, de la Lliga, i havia deixat diners a una persona. El va denunciar el que havia rebut el préstam”, explica el seu nét, Xavier Tarrés. Aquells dies també es va arrestar l’advocat Daniel Escribà i l’estudiant Albert Fuentes. Ells dos no tenien fills. Però els altres, sí. Com recorda el familiar directe d’una víctima, en sumaven 28. En aquell lapse de temps hi va haver més detencions. El rector de Balaguer, Manuel Sabater, en va ser un. Li havien ofert de marxar i altres capellans ho van fer. Ell no. “Si jo marxo qui cuidarà de les meves ovelles?”, va dir. La vigília de Sant Jaume el van anar a buscar a casa seva i per tranquil·litzar-lo li van dir que ho feien perquè si venien elements incontrolats de Lleida els podrien dir que ja estava tancat a la presó.
EL
CONTEXT
L’ambient d’aquells dies era de plena revolució. Poc després del 18 de juliol el comitè local va fer tancar els convents de Sant Domènec, el dels Escolapis i el del Sant Crist. I el patró de Balaguer tampoc es va salvar de la ira dels anarquistes. El 28 de juliol el van cremar i només se’n va poder salvar un peu, que és el que ara està marcat amb un filferro per distingir la peça que segons la llegenda va esculpir Nicodem poc després de la mort de Jesucrist. Tot el que hi havia a l’església del Miracle, retaules i molts llibres, principalment, es va cremar davant mateix de l’església amb una gran pira, com documenta una fotografia captada per Daniel Tarruella. Se’n va salvar, això sí, la Mare de Déu del Miracle, patrona de Balaguer. Algú se la va emportar a casa.
Tot va passar molt ràpid fins a la fatídica data del 5 d’agost. Perquè més que una guerra el que hi havia en marxa en aquells moments era una revolució, sense que la Generalitat ni l’Estat tinguessin el control del territori. La situació encara es va complicar més quan a finals de juliol la Guàrdia Civil va rebre ordres de desplaçar-se a Lleida i l’ordre públic va quedar en mans del comitè. Sobre què va passar exactament el 5 d’agost hi ha versions un pèl contraposades però no massa diferents. Explica Camil Cava al seu diari que el dia 4 al vespre van arribar milicians de la FAI i van tenir una forta discussió amb els “comunistes locals”. Aquell dia se’n van tornar, segons relata al llibre. Sobre l’alcalde Verdaguer, una font amb la que ha parlat aquest diari diu textualment: “Ell no va defensar-los però em sembla que no va ser qui els hagués matat”. Aquesta mateixa persona, que prefereix quedar en l’anonimat, explica que “va vindre un camió de fora i van ser ells els qui van dominar la situació”.
El cas és que el matí del 5 d’agost tot es va precipitar. Segons Camil Cava van arribar 60 milicians armats fins a les dents i se’n van anar a l’Ajuntament. Es parla d’una “discussió acalorada” al despatx d’alcaldia. I Camil Cava escriu: “homes sinistres armats fins a les dents, disposats a matar-ho tot, esquerrans i comunistes, discutint-se de mala manera”. Segons el seu diari, a la poca gent que baixava del despatx d’alcaldia se la notava “esfereïda”. I escriu literalment: “El cert és que allí s’ha confeccionat una llista de les persones que s’havien de matar. S’hi han posat uns noms, se n’han esborrat altres, s’han consultat noms amb milícies obreres, aquestes n’hi han afegit més i el cert és que el crim horrorós aviat s’ha consumat”.
Amb el plàcet o sense de l’Ajuntament el grup d’incontrolats que havia arribat a Balaguer va començar una ruta sinistra de trist record. Segons relata Camil Cava, un camió dirigit per un home manc se’n va anar a l’era del Teulé. Allí va reclamar emportar-se tres persones: el germà Anton, franciscà, i els seus dos nebots, Albert i Josep Galiano, escolapis. “Per què us els emporteu els meus fills?”, va cridar desesperada la mare encarant-se amb el manc, que li va dir que es tranquil·litzés perquè només se’ls emportaven a Lleida. El camió va arrancar camí de la presó, que era a Santa Maria. Mentrestant, s’anava cridant una per una les persones que acompanyarien aquests tres religiosos en un viatge de final incert del que tots, més o menys, ja presagiaven el final. Un cop van ser dalt del camió el vehicle va posar rumb cap al lloc on avui hi ha el Bar del Pont. Allí hi havien portat també, i amb llarga espera, el rector de la Portella, Joaquim Torreguitart, a més de Nadal Puig, de l’església del Miracle i els mossens Josep Roigé, també de Balaguer, i Pau Vidal. Als altres religiosos els van anar a buscar el mateix matí. Eren els franciscans Francesc Mariné i Josep Portella i l’escolapi Josep Badia, rector del col·legi de Balaguer.
Un membre del comitè, sorneguer, va fer notar que entre els detinguts hi havia dos persones molt joves. Sigui com sigui a ells dos se’ls va deixar marxar. Als altres, no. Al Bar del Pont hi havia dos camions més amb el motor en marxa. Tres en total. Un carregat amb els 19 (sense judici, sense càrrecs i sense cap acusació que hagi transcendit). Els altres, amb dos metralladores. La comitiva va passar el pont a un quart d’una del migdia per enfilar la carretera de Tàrrega, avui Carrer Urgell. A l’alçada de Bellmunt van parar. Als 19 els van fer baixar en un tros on hi havia un pagès feinejant. Li van donar ordres que s’apartés i els van deixar al mig. Sota el sol canicular d’agost la metralleta va començar a disparar. Gaspar Lluch va córrer per intentar escapar-se dels trets. Però no ho va aconseguir. Va ser un crim a sang freda. Una matança que encara avui recorda una làpida que hi ha als peus de la carretera C-53 a l’alçada de Bellmunt.
Als morts els van enterrar al cementiri d’aquesta població (fins acabada la guerra no els van portar a Balaguer) i a la nit la notícia va començar a córrer. Aquella tarda a Balaguer no hi havia certesa del que havia passat però sí que es temia el pitjor. I així va ser. Una persona que va conèixer els fets de primera mà explica a aquest diari que tota la família es va tancar a una habitació del primer pis resant perquè allò que es deia no fos veritat. Però ho era. Aquells moments van ser molt durs. Molt. Fins al punt que al vespre l’Ajuntament va prohibir que es parlés en públic del que havia passat. Tothom va haver de plorar els morts en la intimitat.
Qui va donar l’ordre? Tothom apunta a gent de fora i Tomàs Pàmies, membre del comitè per part del PSUC, ho explica així a ‘Testament a Praga’: La matinada del 5 d’agost van arribar tres camions amb milicians “armats amb metralladores i bombes de mà”. Diu que estaven de guàrdia l’alcalde Verdaguer i ell. Als milicians forasters els acompanyaven tres membres del POUM de Lleida. Afirmaven, fora de sí, que “els feixistes acabaven d’assassinar-ne un dels seus a Alcoletge” i venien “assedegats de sang”. El capitost, amb una bomba la mà, va dir: “¡Hemos venido a buscar fachas y no vamos a volvernos con las manos de señoritas!” “El doctor Verdaguer i jo ens hi vam oposar a risc de deixar-hi la pell”, explica Pàmies al llibre escrit amb la seva filla Teresa (Premi Josep Pla el 1972). Pel que diu no tothom hi estava tant en contra i assenyala un membre del comitè, “dels moderats”, que hauria acompanyat els milicians a la presó, on esperaven judici algunes de les persones assassinades.
Ell es desmarca del que va passar i fa notar que hi va perdre dos cosins en els fets dels 19. I ho explica a la seva filla perquè quan des de l’exili demanava tornar a Balaguer li denegaven la petició citant aquest cas. “Els van deixar estenallats a la carretera, com les garbes que cauen dels carros després de segar”, es lamenta Pàmies en un dels capítols del llibre. Un dels familiars de les víctimes fa notar que “el Pàmies ens apreciava. Jo suposo que no és culpable de res”. I diu que els va “ajudar” quan els veia fent cua al racionament. Lluís Sala també diu que, per lògica, als comunistes no se’ls veia amb simpatia a casa després del que havia passat tot i que del Pàmies se’n parlava bé. “És comunista però és bona persona”, explica que sentia dir.
La Causa General, el document que va posar nom i cognoms a la repressió que va desfermar el règim un cop guanyada la guerra, fa una còpia exacta del Diari del Cava quan parla dels 19, uns fets que ja es comencen a confondre entre la nebulosa de la memòria per molts balaguerins. Passada la guerra, el franquisme es va cuidar de donar pàtina de martiri als fets descrits. Però aquest reportatge no parla de màrtirs. Ni de “caiguts per Déu i per Espanya”. Sinó de dinou persones assassinades a sang freda no sé sap ben bé per què. Un crim, en tot cas, a la mateixa alçada dels del franquisme (que hi van ser). Però això ja seria objecte d’un altre reportatge.
Una revolució en marxa
El que passava a Balaguer l’estiu del 1936 no era diferent dels fets que se succeïen a Lleida i a Ponent. Les forces d’esquerres, amb els comunistes i els anarquistes, havien impedit que triomfés l’aixecament de Franco i, d’alguna manera, s’ho van cobrar. Es van formar comitès anarquistes arreu, cada poble era un món i “el control de les institucions desapareix”, explica l’historiador Joan Sagués, que diu que “tenien armes i el control dels carrers”
La revolució que hi havia en marxa no responia a una estructura “jerarquitzada” i tenia una base “local”. El que havia passat durant els Fets d’Octubre, els “conflictes viscuts amb anterioritat, sovint lligats a la propietat de la terra i una pulsió anticlerical” que venia de lluny va esclatar amb força durant aquell estiu. Durant aquells dies, en què el Govern va perdre el control i no el va recuperar fins ben entrat l’octubre, les matances van compartir protagonisme amb les col·lectivitzacions. A Lleida va ser sonada la de Raimat. Fins i tot, el comitè local, presidit per Fèlix Lorenzo Páramo, un paleta afiliat a la CNT, va intentar col·lectivitzar els cines i els espectacles. Explica Sagués que també es va voler col·lectivitzar els habitatges, unes tensions que van enfrontar el POUM i la CNT d’una banda amb ERC i PSUC de l’altra, que no n’eren partidaris. De fet, fins poc abans de la caiguda de Lleida en mans dels feixistes, l’abril del 1938, es van mantenir aquestes tensions perquè el Govern no volia claudicar en això, que en el cas de l’habitatge consistia en pagar les rendes a l’Ajuntament enlloc dels propietaris.
Com a Balaguer, a Lleida ciutat també hi va haver matances, com la dels militars que havien donat suport a l’aixecament de Franco i que van executar al Camp Escolar. O les morts de capellans i gent d’església executats al cementiri de Lleida. O les que es van produir a Camp de Mart. Sagués explica que el que passava a Lleida i Catalunya durant la Guerra Civil s’ha d’emmarcar, també, en el context europeu, on el feixisme feia deu anys que manava a Itàlia amb Mussolini i Hitler ja havia arribat al poder l’any 1933 a Alemanya. Aquells anys van quedar “poques democràcies” a Europa, tal com les coneixem avui. I a Catalunya va esclatar la revolució, que pretenia crear una “nova societat” amb gent que creia que “s’havia de fer net”. Es justificaven pel fet que havien contribuït a derrotar els colpistes. Però en definitiva era una revolució. L’octubre el 1936 la Generalitat va dissoldre els comitès i va forçar la creació d’Ajuntaments amb totes les forces antifeixistes. I als Fets de Maig el Govern s’enfronta a trets amb els anarquistes. Va començar llavors la depuració dels elements del POUM. Però mitja guerra (i moltes vides) ja s’havien perdut. Com les dels dinou de Balaguer.
