Els arbres sovint són protagonistes del paisatge. Algun exemplar sol o la frondositat d’un bosc (una comunitat que sempre t’acull), fruiters verds en fileres o aquells repartits per les espones del secà. També la figura resistent i atacada dels arbres de ciutat.
La nostra relació amb els arbres té molta literatura, força ciència i agricultura mil·lenària, però també hi ha lloc pels arbres en els jardins i espais de lleure on volem recrear la bellesa o una natura a mida.
El Gingko de fulla bilobulada és un arbre singular, d’una espècie singular que quasi no es troba en estat natural. És un fòssil vivent, anterior als humans, les bèsties i plantes de la nostra era. Ha estat escollit des de fa segles com a arbre ornamental a l’Orient llunyà i la medicina tradicional xinesa li atorga algunes propietats. Té també una altíssima capacitat de resistència i adaptació: s’esmenten uns Gingkos que van sobreviure la bomba d’Hiroshima en una àrea propera a l’explosió on la resta de plantes van morir.
A la tardor, que aquí arriba tard i és curta, les seves fulles verdes es tornen d’un groc intens durant pocs dies i després cauen deixant una preciosa catifa groga al seu voltant. En aquests pocs dies els reconeixereu millor. Ara n’hi ha arreu perquè han demostrat que aguanten bé a les ciutats i als parcs urbans, però fa anys havien estat una novetat exquisida i exòtica. El primer Gingko va arribar a Lleida a finals del segle XIX. A Barcelona se n’havien mostrat a l’Exposició Universal del 1888. Els liberals que van aconseguir enderrocar les antigues muralles de la ciutat a partir del 1860, també van recuperar alguns terrenys que controlava l’exèrcit com una àrea de Cappont on l’alcalde Fuster creà els Camps Elisis que inaugurà l’alcalde Sol. Vet aquí que entre la revifalla liberal, el modernisme, l’orientalisme de moda i uns jardins nous amb nom “à la parisien” Lleida va tenir uns primers exemplars de Gingko.
Durant uns dies, el Gingko és un obsequi groc viu que endolceix el gris de la ciutat boirosa. Com les flors de la prunera vermella a la primavera que també duren uns dies…
La cura de l’espai públic, la del patrimoni visual i natural de la ciutat també és la dels arbres que aguanten com poden la nostra brutícia i deixadesa. Com a mínim agraïm l’obsequi.
