Aquest dilluns es van difondre les dades de la criminalitat a la demarcació de Lleida corresponents al 2024. Són dades que recull el ministeri espanyol d’Interior a través del Cuerpo Nacional de Policía, la Guardia Civil, el cos de Mossos d’Esquadra i les policies locals. No expliquen les causes ni assenyalen culpables, però expliquen on som. El resum de les dades és que la criminalitat ha augmentat d’un 2,6%. Han pujat força els robatoris amb violència i intimidació (un 33% més que l’any anterior) i les agressions sexuals amb penetració (26,7%), mentre que es mantenen estables els robatoris a domicilis i establiments (un 3% més. La ciutat de Lleida és la setena ciutat catalana en delictes, en nombres absoluts (9.797), i la divuitena en ràtio de delictes per cada 1.000 habitants, amb 68,5 delictes per cada 1.000 habitants.
Fins aquí les dades. Hi són perquè ajuden els experts i tècnics en matèria policial i social a prendre decisions racionals. Però, per desgràcia, qualsevol dada estadística en matèria de seguretat, i fins i tot els fets puntuals i aïllats, s’utilitzen últimament per construir els discursos emocionals que alimenten l’extrema dreta: la sensació que la situació és cada dia pitjor, que és especialment dolenta en la nostra ciutat (la que sigui, de qualsevol lloc d’Europa, sempre la nostra és la que té pitjors números del rànquing), i que la criminalitat té a veure amb l’arribada d’estrangers, especialment aquells que provenen de determinats països i que se’ls pot identificar per determinats característiques racials. En resum: que cal mà dura, tancar fronteres i deixar enrere una visió del món cooperativa i tolerant perquè això no resol problemes sinó que els crea.
Aquests discursos han aconseguit obrir-se pas en el debat públic i generen tot un munt de gent espantada i enfadada que pensa que, per algun motiu estranyíssim i que ningú amb dos dits de front no pot explicar, als governs, als periodistes, als experts policials i socials els agrada i els interessa que hi hagi estrangers que delinqueixin i no fan res per evitar-ho. Partits democràtics i fins i tot progressistes se n’aprofiten i hi han jugat, volent-ho o no, quan han posat la seguretat al centre del seu discurs, com si fóssim en una situació d’emergència, quan en termes objectius i històrics no ho som en absolut. Una mica de memòria: tots els que vam viure els anys vuitanta o noranta, abans de l’arribada de migrants estrangers, sabem que de delinqüència n’hi ha hagut sempre, i que era molt pitjor. Aquells anys previs a l’arribada d’estrangers hi havia de tot: baralles amb navalles, pinxos que volien fer-te una cara nova a la porta dels instituts, robatoris amb força al carrer, violacions, assassinats… Tots amb DNI i el mateix color de pell, i amb xifres molt pitjors que les actuals.
De fet, a principis dels vuitanta a l’Estat espanyol la situació era tan greu que va néixer un gènere cinematogràfic propi, les pel·lícules de “quinquis”. No hi havia estrangers a qui culpar d’aquella situació, sinó a la pobresa i el desarrelament personal i social de població desplaçada durant el desarrollismo a ciutats urbanísticament mal gestionades, on molts joves creixien sense expectatives, control social tradicional i exposats a les addiccions. No portaven un gen a l’ADN que els portava a delinquir, ni venien d’una cultura llunyana i estrafolària, ni professaven religions que els feien delinquir. L’arrel del problema era un altre. Com ho és ara, i com ho ha estat sempre: la marginalitat i la desconnexió amb el cos central de la societat. I com més autoritarisme, supressió de drets i tancament hi apliquem, enlloc de reduir les situacions de marginació i afavorir la convivència, més gran farem la desconnexió i el conflicte al cor de la nostra societat. Agafem les dades i aprofitem-les per prendre decisions racionals.
