Manel Rey Cascales (Lleida, 1944) és un jove de 80 anys que ha passat bona part de la vida fent allò que li agrada. I el diverteix: observar Lleida i les persones que l’habiten per aturar el temps tot retratant-les. Això sí, mantenint una lluita entre la professió i la vocació. Entre el treball i el plaer. L’ofici i la llibertat artística. Tot el duu a ser fotògraf lleidatà emblemàtic. Viu a l’esplèndida talaia de l’Avinguda del Segre on, amb mirada entomològica, observa la fauna urbana. La fetillera Sibil·la de la Seu Vella va propiciar que ens retrobéssim. I vam quedar per xerrar.
¿Com es defineix: fotògraf ciutadà, quotidià, de la vida?
– Tinc 8o anys i ho miro tot amb relativitat i displicència. Soc un ésser viu que ha tingut bona vida. Me l’he guanyada fent el que m’agrada. Pecant d’immodèstia, tinc una qualitat: m’agrada mirar, observar el que m’envolta. Tinc més informació per la vista que pels altres sentits.
Flaubert deia que si mires fixament una estona qualsevol cosa la trobes interessant. ¿Què és ser fotògraf?
– Una forma de guanyar-se la vida. Avui tothom té una càmera i es considera fotògraf. Això està molt bé perquè ha fet més assequible fotografiar. Amb tot, tenen la màquina, no la llum. Per a bones fotos, s’ha de saber observar i entendre la llum. No tothom veu allò que té davant.
¿A quina edat va tenir la primera càmera a les mans?
– De ben jovenet. El pare era fotògraf, però mai no em va dir: agafa una càmera hi fes fotos. Si m’hi hagués obligat, m’hauria rebotat. Va ser respectuós amb mi. Vaig anar a estudiar a Barcelona i, en tornar, em va venir de gust dedicar-me a la fotografia. Ell no s’hi va oposar. Si ho creia oportú, m’aconsellava.
¿Quins són els seus cognoms?
– Rey Calvet. Quan vaig començar tothom em deia Rey Cascales, com es deia el pare, i ja m‘estava bé. De primer era el fill del Rey Cascales, i quan vaig tenir prestigi, a ell li deien el pare del Rey Cascales.
Cartier-Breson sosté que la fotografia capta l’instant de prop.
– Captar l’instant, sí. Ara bé, si vull fotografiar una guerra no tinc perquè posar-me davant un canó per fer la foto quan surt la bala.
Tinc entès que a Pamplona s’hi va posar davant.
– He estat el primer fotògraf lleidatà en fer-se un selfie mentre corria davant els toros.
El que defineix un gran fotògraf és l’especialitat que conrea i que les seves fotografies surtin en publicacions com Vogue o National Geographic.
– Si les teves fotografies surten en un bon mitjà la gent et valora. Has de tenir clar quin tipus de fotografia t’agrada fer. A mi no m’agrada ser foto-reporter, però si s’escau i em trobo on hi ha la notícia, la faig. El que m’agrada és anar per lliure, qual fotògraf amateur. Sortir al carrer o a la natura, observar el que veig i quan alguna cosa em sorprèn i em diverteix, fotografiar-la. Una etapa molt bona com a fotògraf amateur la vaig viure quan vam crear la Societat Fotogràfica de Lleida.
Va fotografiar la riuada del Segre i amb d’altres fotògrafs se’n va fer un llibre. També ha fotografiat i publicat sobre la Seu Vella. Es va especialitzar en el retrat i el consideren un fotògraf de l’elit lleidatana, ¿ho subscriu?
-Com professional feia retrats, em donava diners per viure. No fotografiava només l’elit. Retratava tot aquell que m’ho demanava. I si eren amics, els fotografiava de franc. Sempre he alternat la fotografia professional amb l’amateur.
Quan hom es posa davant una càmera es sent incòmode. La càmera imposa. ¿Com aconsegueix que se sentin còmodes?
-Parlant amb ells, relaxant-los i aconsellant com han de posar. Que superin inseguretats. Sovint havia de fer de psicòleg.
Pierre Bourdieu sosté que la fotografia dels grans ho és quan suposa un contacte estret entre fotògraf i fotografiat.
– Si. Han decidit escollir-te i pagar-te perquè no tenen cap dubte que sortiran guapos.
La Història sempre l’han escrita el vencedors. ¿També l’han fotografiada?
– Oi tant! Hitler sempre anava acompanyat d’una fotògrafa excepcional que li feia bons reportatges.
El seu fons fotogràfic ha de ser immens. ¿Què ha de fer l’Ajuntament per integrar-lo a l’Arxiu Municipal?
-A l’Ajuntament hi treballava. I amb molta il·lusió. Però ni tenien idea de fotografia ni els interessava, era només perquè quedés constància de l’activitat que havien pensat. Si volia fer alguna foto que tingués valor històric els era igual. Me’n vaig anar. ¿Deixar fotos a l’Arxiu? Totes les fotografies que vaig fer, allí es van quedar. Crec que ni ho saben.
Isolat en la seva torre de marfil, deu recrear la Lleida del futur, enyorant la ciutat del passat. ¿Com retrataria la Lleida d’avui?
– Com ho fet sempre, duent la càmera i fotografiant el que observo. Sempre hi hagut i haurà coses interessants.
Em recorda el lesionat fotògraf James Stewart de «La ventana indiscreta». ¿Quina és la seva Grace Kelly?
– No tinc parella. Mai no l’he buscada. Tampoc no vull tenir un fill com jo. És una gran responsabilitat educar-los en llibertat, gairebé una utopia.
Una imatge val més que mil paraules. ¿Té sentit en l’Era Digital?
– Totalment. La paraula és un invent fantàstic, però la imatge… El que passa és que molta gent no sap llegir les imatges. Les miren com si fossin cromos i amb 10 segons se les ventilen.
¿Quin és el futur dels fotògrafs professionals en un món de selfies?
-El bons fotògrafs sempre tenen futur. Sobretot els retratistes. La gent vol sortir guapa i els selfies són de malfiar.
El nou Museu Morera s’interessa per l’art fotogràfic. ¿Per què, que jo sàpiga, no hi ha cap Rey Cascales a les seves parets?
– Navarro, el director, m’ho ha demanat. M’hi he negat. Ni he vist el museu.
¿Manel Rey Cascales ha creat escola?
-Suposo que algú ha imitat el meu estil, però tant com crear escola… On sí m’ho vaig passar bé és ensenyant tècnica a tot aquell que ho volia.
Viu en un retir voluntari. ¿És fruit d’haver arribat al cim de la seva carrera?
-M’he desencantat del món que m’envolta. ¡Me la bufa tot! Qui va contribuir a què em retirés va ser l’Ajuntament de Lleida. Me’n vaig anar perquè veia que estaven més pendents de la seva carrera política que dels ciutadans. Hi havia molts ineptes prenent decisions. Els Mola, Sangenís o Pons, sabien els que es feien, però els que han vingut després no s’aprofiten. Quina gent hi havia, hi ha, a l’ajuntament, Mare de Déu!
