Acabo de veure el documental que TV3 va dedicar a Oriol Cardona quan estava fent la preparació per als Jocs i estic baldat. Mort. La meva relació amb els esports de neu no ha anat més enllà d’algunes excursions amb raquetes. Són unes pessigolles en comparació a l’esforç que reclama l’esquí de muntanya, una modalitat que per primer cop ha estat olímpica. I la primera medalla d’or en la prova d’esprint ha estat per a un català de Banyoles. Tothom se’n fa creus. És clar que el pare de l’Oriol Cardona, gran aficionat a la muntanya que fins i tot ha fet l’Everest, va encomanar la inquietud muntanyenca al seu fill. Però no és normal que un país amb poca tradició competitiva en l’esport blanc guanyi medalles d’or. Ha estat possible gràcies a un esforç i un sacrifici immens que queda reflectit en l’esmentat documental de TV3. Per a la seva preparació, Cardona ha comptat amb Kilian Jornet, el millor atleta de curses de muntanya del món. Jornet, que, per a mi, deu tenir alguna peça que no acaba de girar bé, es va endur l’Oriol a les muntanyes del fiord de Romsdal, on Jornet viu i entrena habitualment. Aquesta zona forma part de les serralades i fiords occidentals de Noruega, molt tècnics i abruptes, ideals per a entrenaments d’alta muntanya. L’Oriol confessa que ho va passar malament. No crec que ho passés pitjor que jo veient els abismes a banda i banda de la cinglera. Jornet (que repeteixo, no acaba de girar bé) explica que va portar Cardona pels cims dels Romsdalsalpene per “treure’l de la zona de confort”. En aquest país se segueixen els esports de neu cada cinquanta anys. La gesta d’Oriol Cardona potser revifarà el somni dels Jocs d’hivern al Pirineu.
Sessió: No iniciada
