Per desgràcia cada estiu acabem llegint a la premsa que alguna persona ha mort ofegada al llarg del riu Segre. L’assumpte no és nou, si busquem entre la documentació de l’Arxiu Municipal de Lleida trobarem molts bans, edictes i ordenances que ja donaven notícia en els segles passats. La preocupació era majoritàriament pels corrents incontrolats que hi podia haver, però sobretot per les imprudències de les persones dins l’aigua i el poc temor que es tenia del propi riu.
Per exemple, en un ban datat el juliol de 1870 quedaven reflectides algunes prohibicions, com ara que, els menors de catorze anys havien d’anar sempre acompanyats d’un adult, també que estava prohibit prendre el bany en la part del riu que donava davant mateix de la ciutat, el que ara seria entre la plaça Sanahuja i el carrer Sant Antoni, i que sempre s’havia d’entrar al riu en hores de llum, mai de nit, sota pena de ser castigats monetàriament. També apuntaven altres prohibicions curioses que ara llegint-les ens sorprenen per la poca relació que tenen amb la prevenció dels ofegaments, com el fet que no podien banyar-se conjuntament homes i dones en el mateix espai, que estava prohibit nadar despullat o que les dones no podien baixar a rentar roba en els llocs on les persones s’estaven cabussant.
Tant devien ser els casos d’ofecs que, amb assiduïtat, es publicaven en els taulells d’anuncis dels punts habituals de la ciutat les normes establertes i fins i tot el governador civil va prendre la decisió d’instal·lar “unos cables de salvación” a totes dues bandes del riu, justament per evitar més morts innecessàries. No sabem si aquests punts de subjecció ajudaren a salvar moltes vides, el que si sabem pels diaris de l’època són la quantitat de víctimes que malauradament hi havia cada estiu. Està clar que per anys que passin al riu se li ha de tenir sempre molt de respecte.
