El tenis lleidatà va saldar amb nota la seva participació en el recent Catalonia-Open-Ara Lleida, el torneig puntuable per a la categoria Sub-16 del circuit Tennis Europe Júnior Tour que va acollir el Club Tennis Urgell al novembre.
Amb finalistes masculins i femenins en la categoria de dobles, en el quadre individual de nois es va obrir camí fins a la final el jove tenista de setze anys del Club Tennis Lleida Adrià Franco Regué, aconseguint un destacat resultat en l’apartat individual que amaga, al seu torn, una història de superació.
El finalista ens rep en les instal·lacions del club lleidatà acompanyat dels seus pares Ignasi i Rosa per a compartir una xerrada recordant el que ha estat un gran torneig per a l’Adrià, al cap d’un any recuperant-se d’una greu lesió per un accident amb una porta de vidre que li va ocasionar un profund tall a la cama dreta i també de superar una operació d’apendicitis només un mes abans de la cita internacional en sòl lleidatà. Franco va saltar a la pista amb confiança, després d’un ardu treball previ i una vegada coneguts els rivals als quals anava a enfrontar-se. “Des que vaig conèixer el quadre vaig saber que existia la possibilitat d’assolir un bon resultat”, va comentar el tenista. Això sí, el dia a dia va voler afrontar-lo sense assabentar-se’n prèviament del següent contrincant en la senda que caminava. “Em vaig centrar només en cada ronda que tocava i així, partit a partit, concentrat, vam anar a poc a poc”.
I a poc a poc l’Adrià es va plantar a la final després de superar a les semifinals el jugador romanès de gran qualitat Vlad Secara per un doble 6/4. Aquest és el partit que va deixar més empremta a la Rosa, la mare de l’Adrià. “Vam respirar i va ser: Uau! Estem a la final!”. Contra un jugador que destaca per la contundència dels seus cops, Franco va saber jugar amb cap, variant les alçades i incomodant el rival. “Vaig imposar la veterania”, somriu.
El gran dia de la final feia un temps de luxe per jugar a tenis a les solejades pistes centrals de l’Urgell. Ara bé, a jugar la darrera ronda de tornejos internacionals també cal acostumar-se, com rememora Franco. “Des de l’inici tot va ser una mica estrany. Hi havia molta gent mirant, persones que no havia vist mai estaven seguint el partit, i mai havia jugat amb recull pilotes dins la pista”. “Vaig començar una mica tímid i encongit, però a mesura que avançava el matx em vaig anar acostumant”.
En resum, una gran experiència per “afrontar millor” partits decisius com una final. El jove jugador va gaudir d’un suport incondicional dels seus companys de club. “Se senten guanyadors per arribar a la final, ja que ells em fan gaudir entrenant i m’ho passo bé. De fet, el millor del tenis són les eliminatòries per equips”, afirma.
Fins als moments de joia viscuts en el torneig europeu el jove tenista ha hagut de passar per un periple tortuós derivat de la lesió que li va ocasionar un desafortunat accident. “Va ser el juliol del 2022, al club, vaig travessar una porta de vidre que em va tallar tota la cama. Va quedar afectat el soli, el bessó, el nervi sural, el tendó d’Aquil·les…”. Tot plegat un any de recuperació i el dubte de si podria tornar a jugar a tenis. “A partir d’aleshores vaig passar a viure dia a dia. Sense objectius. Recuperar-me era un deure. Una obligació”, recorda Franco. En aquest punt té paraules d’agraïment per al seu fisioterapeuta, Ricard Badia, amb qui “vam tindre una molt bona connexió i ara som amics”. El trajecte va ser llarg i la rehabilitació dolorosa i amb moltes hores invertides, però Franco recorda que “sempre vaig estar convençut que recuperaria el meu nivell i fins i tot n’assoliria més”. El treball va donar els seus fruits. L’accident està oblidat i només alguna sobrecàrrega i una mínima pèrdua de sensibilitat en una zona del peu li fan tornar a la memòria el mal tràngol de tant en tant. Els primers partits van sortir bé i va anar recuperant confiança, però encara quedava alguna corba abans del torneig al Tennis Urgell. “Un mes abans del campionat estava jugant un altre torneig i em va començar a fer mal la panxa. Va resultar que era una apendicitis i em vaig trobar de nou en una sala d’operacions. Un altre contratemps, però de vegades penso que ja em van bé” –bromeja– Seriós, afirma que “sempre vaig pensar que arribaria a jugar-lo”. I ho va fer, arribant a la final i aconseguit un dels resultats més destacats del tenis individual masculí lleidatà dels darrers anys.
L’afició pel tenis és una qüestió familiar, donat que el seu pare, l’Ignasi, també és tenista i obté resultats remarcables en el circuit de veterans, sobretot en l’àmbit local. “Vaig començar amb quatre anys”, explica l’Adrià, que afegeix que “també m’encanta el futbol sala”. Com a jugador, li agrada dir que “soc diferent, m’agrada el show! Em fixo en Nick Kyrgios o Alexander Bublik”. “El millor és Roger Federer”, diu.
“El tenis és un hobby”, diu, “si hi ha la possibilitat de dedicar-s’hi, ja arribarà. El que hi ha més a prop és anar becat als Estats Units”. A banda del tenis, l’interessa la tecnologia i l’enginyeria. Tot un exemple de fermesa i superació també a l’esport de base.
Sessió: No iniciada
