Esperar que la vida et tracti bé perquè ets bona persona és com esperar que un toro no t’ataci perquè ets vegetarià. Aquesta reflexió la rescato perquè tal com es mouen les coses no hi ha bons auguris per a la gent de bé. He d’acceptar que em costa molt d’acceptar el que sento, ja que de vegades el problema és que el teu cor no vol admetre allò que la teva ment ja sap.
En aquest tràngol de la nostra existència per més que un intenti ser optimista l’ombra del pessimisme planeja com a voltors al voltant de la carronya. Només cal treure el cap a les notícies diàries i veure aquests polítics que només es preocupen del seu propi egoisme i en lloc de buscar solucions conjuntes l’únic que fan és enfrontar-se i dividir cada vegada més una societat que millor li aniria si tots els seus llogaters miressin cap al mateix horitzó.
Però no, ells a la seva, amb desqualificacions i insults, però cap amb el gest de reduir els seus sous en bé de la comunitat. Diuen que no hi ha res impossible, perquè els somnis d’ahir són les esperances d’avui que es poden convertir en realitat demà. En el meu cas m’estimaria més baixar-me d’aquest món d’hipòcrites, apartar-me d’aquesta brutícia societat borreguil i que em deixin viure en pau amb la gent de bona fe.
Que bonica va ser aquella ideologia hippy que es va esvair així que van deixar de passar-los el taló amb substancioses xifres de diners els progenitors a aquells melenuts que predicaven pau i amor. Amb el temps ja es va veure que molts d’aquells farsants ara ostenten grans càrrecs i estan podrits de riquesa a costa dels altres. Vivim en una mentida i el temps no és or, el temps és vida… Oh yeah!
