Al mes de juny el Tribunal Constitucional va dictar una primera sentència sobre els recursos d’empara interposats pels polítics condemnats pel cas dels ERE d’Andalusia. Es tractava del recurs presentat per la Sra. Magdalena Álvarez, amb un extens currículum polític al PSOE, en el qual destaquen els càrrecs de consellera d’Economia de la Junta d’Andalusia i de ministra de Foment durant el mandat del Sr. Zapatero. Havia estat condemnada a nou anys d’inhabilitació com a autora d’un delicte de prevaricació, en una resolució confirmada després pel Tribunal Suprem. El Tribunal Constitucional va anul·lar parcialment la condemna i va ordenar a l’Audiència que en tornés a dictar una altra respectant els criteris interpretatius que li va fixar.
Fa dues setmanes el mateix tribunal va dictar cinc sentències més que resolien els recursos d’empara interposats per uns altres cinc càrrecs de la Junta d’Andalusia vinculats al PSOE. La diferència era que en aquests casos la condemna també ho era per malversació i imposaven penes de presó, que estaven complint alguns dels recurrents. Com a conseqüència de les sentències, alguns d’ells van ser posats en llibertat.
Finalment, aquesta setmana s’han dictat les dues sentències “top” que s’estaven esperant, referides als dos grans gurus del cas ERE: les dels Srs. José Antonio Griñán i Manuel Chaves. Tal com s’esperava, totes dues han estimat els recursos, han anul·lat les sentències condemnatòries i han obligat els tribunals sentenciadors a dictar-ne unes altres ajustades a la doctrina constitucional. Poc desprès n’ha dictat unes altres dues, també anul·latòries, sobre càrrecs importants, però menors, relacionats amb aquest assumpte.
Les dretes espanyoles han posat el crit al cel, han desencadenat una agra campanya contra el Tribunal Constitucional i han denunciat la parcialitat d’aquest tribunal i la il·legitimitat de les seves sentències. En concret protesten pel fet que el constitucional revisi les conclusions del suprem adduint que no és aquesta la seva funció, que s’hauria de limitar a la protecció dels drets constitucionals dels ciutadans.
Aquesta crítica no resisteix una lectura atenta de les sentències. El constitucional es cuida molt d’assenyalar que no pot ni vol substituir els criteris del Tribunal Suprem en cap cas concret. Però afirma, en coherència amb moltes sentències seves anteriors, que un dret fonamental i constitucional que tots tenim és el d’obtenir una sentència raonada en dret. Reconeix que no pot substituir una interpretació per una altra, però que sí que ha d’actuar quan la fonamentació resulta absolutament irracional. I conclou que en aquests casos, ho eren.
Des del punt de vista formal, res a dir. El constitucional respecta –o intenta respectar– el seu paper. Però tots tenim el dret de sospitar que el tractament d’aquests casos té una evident relació directa amb el biaix socialista de la majoria dels membres del Tribunal Constitucional.
La conclusió em sembla ben clara: s’ha d’aconseguir despolititzar la tria dels integrants del Tribunal Constitucional i la dels alts tribunals de l’Administració de Justícia. En les condicions actuals, no tenim gaires més motius per creure’ns les sentències del Tribunal Suprem que les del Constitucional. I, en definitiva, l’administració de Justícia pel pedregar.
